¿Quieres que te enviemos los artÃculos por correo? 
/ 
/ Más
Dediquem bona part del programa d’aquesta setmana a explicar el cas Megaupload des de tots els à mbits, que són molts i bastant complexos. Acabem el programa parlant del nou oligopoli televisiu amb els dos grans grups: Telecinco i Antena 3.
Concluimos el tema del fallecimiento de Fraga después de la tertulia de la semana pasada, nos preguntamos cómo es posible hacer las cosas tan mal en el caso del naufragio del Costa Concordia, y finalmente hablamos sobre la bancarrota de facto de la Generalitat Valenciana. Para acabar, un pontevedrés ¿anónimo? es vÃctima de una estafa muy curiosa.
Al DLV tenim una llista de correu per a comentar els temes que tractarem al programa. De tant en tant sorgeix alguna discussió molt interessant, i en Nacho va suggerir publicar-la al blog per evitar que mori en l’oblit.
Tot va començar quan el Crespo va enviar aquest mail:
Adrián Crespo
http://www.guardian.co.uk/science/blog/2012/jan/17/scientists-journalism
Carlos Fenollosa
No hi estic d’acord en molts punts (i tampoc estic d’acord en que pel fet de ser periodista et pots permetre certes llicències i “mentir” al titular) però és una lectura interessant i s’hi poden aprendre coses.
Adrián Crespo
Veus com no ens enteneu?
No és qüestió d’estar d’acord, és qüestió d’entendre la tasca del periodista, el seu públic, la seva rutina de treball i, sobre tot, les seves limitacions.
Carlos Fenollosa
No és un tema d’entendre la tasca del periodista, sinó de que el periodista entengui el lector.
M’agrada el model piramidal invers (es diu aixÃ?) però el 99% dels lectors es queden amb el titular. Per tant, no em sembla bé que s’agafin frases fora de context, tallades, hiperbòliques o enganyoses, encara que sigui amb l’objectiu d’ “obligar al lector a que llegeixi la notÃcia”.
El lector no llegeix la notÃcia, es queda amb la idea equivocada per culpa d’un mal titular, final de la història.
Aquesta és la meva crÃtica al periodisme.
Adrián Crespo
Ep, una cosa és una exageració i l’altra un engany.
Et repto a que resumeixis en 50 caracters un article cientÃfic mÃnimament rellevant. Et diré si jo personalment ho entenc o no. I crec que no soc un exemple clar de lector gilipolles.
Carlos Fenollosa
Em considero una persona raonable i accepto molts titulars en 50 carà cters sobre temes complexos. “CientÃficos españoles avanzan en la cura del cáncer”, per exemple. No està malament. No diu res però no està malament.
Ara dediquem més de 2 segons a redactar el titular. Primer, és de mala educació no nombrar els cientÃfics de l’estudi. Una excusa habitual és que la gent no els coneix pel nom i, per tant, és inútil. Això és el peix que es mossega la cua: cal dir els noms al titular i prou. “Sanz y González, de la UPF, avanzan en la cura del cáncer”. Això ja és més acceptable. Evidentment no posaran el tÃtol de l’article perquè no l’entendrien ni les seves mares.
Però les meves crÃtiques no van en la lÃnia cientÃfica, ja que entenc la dificultat inherent, malgrat que defenso el periodisme com un segon cicle sobre una base de coneixement especÃfica.
La meva queixa va en una lÃnia més global. Podria posar molts exemples però ahir mateix en vaig veure un. En Xavi, del Barça, va dir “Els à rbitres ens estan perjudicant aquest any, però no passa res, perquè l’any passat ens van afavorir”. Permeteu-me posar un exemple futbolÃstic de la premsa seriosa, no és el Marca sinò El PaÃs, els meus semidéus del periodisme esportiu.
Quin va ser el titular? Evidentment, “Xavi: Els à rbitres ens estan perjudicant”
Quin hauria de ser? Una cosa en la lÃnia de “Xavi reconeix i accepta errors arbitrals com a part del futbol”
Ara em dius la gran diferència entre el primer i el segon per a la gent que només es llegeix el titular.
Ja no entro en diaris gratuits + El Periódico de Catalunya, on només busquen la conyeta al titular.
Que això sigui un producte de la pressió per publicar, la falta de coneixements, errors humans… ho entenc. Que es justifiqui con a prà ctica habitual perquè “el periodisme és aixÔ, doncs no.
I sobre el teu repte: potser series capaç de resumir en 50 caracters un article cientÃfic si tinguessis una base cientÃfica i no només estudis sobre epistemologia del periodisme. No obstant, no és una crÃtica a la persona o els estudis (que potser són millorables) sinó al sistema. En una redacció mÃnimament seriosa hi hauria d’haver un assessor cientÃfic per ajudar a aquestes tasques
Adrián Crespo
1.- Posar exemples lamentables no val. Està vem parlant de periodisme cientÃfic i tu vas i em poses un exemple de periodisme esportiu que estic d’acord amb que és patètic en termes generalÃssims. Feno, és la falà cia de l’home de palla. Ã’bviament, ni jo ni ningú mÃnimament crÃtic et defensarà la premsa groga (les caracterÃstiques de la qual, això t’ho reconec, s’extenen cada cop més com tics en els diaris seriosos).
2.- Un titular és només un titular. Pretendre avaluar un article només pel seu titular és com voler avaluar un article o un llibre cientÃfic pel seu tÃtol. I hi ha molt textos acadèmics amb tÃtols enginyosos que busquen exactament el mateix que el titular de premsa: atreure el lector. El rigor és dins del text: contrastació de fonts, profunditat, esperit crÃtic…
3.- Crec que no cal omplir d’”assessors” una redacció, sigui de la mida que sigui i facturi el que facturi el mitjà . La tasca d’un periodista és informar-se, enterar-se… I estic d’acord amb que cal especialització, però després d’un temps dedicant-se a una matèria, un bon periodista és capaç d’explicar una bona història sobre el seu tema millor que un cientÃfic, un polÃtic o un jugador de pòquer. Amb aquest darrer tema, com comprendreu, soc especialment sensible. :)
4.- Ja em dirà s tu la importà ncia per l’audiència de que els cientÃfics que avancen en la cura del cà ncer es diuen Sanz i Gonzà les. De debò creus que això és rellevant per la notÃcia? O estem parlant en termes de reconeixement i, ejem, de fama?
Carlos Fenollosa
Ok, ok, m’has pillat. A ningú li agraden aquests titulars i són mala praxis. Si em reconeixes que són mala praxis, t’ho compro. Però que no m’ho intentin justificar com a “és que no cabien més carà cters”. El titular mai pot tergiversar el contingut del text.
[un titular és només un titular]
Estem d’acord. El problema és, quants exemples lamentables hem vist? Jo sé assaborir un bon article i puc reconèixer-ne el mèrit, però la gent està massa acostumada a quedar-se amb el titular.
Cal trobar un equilibri, però la gent és massa mandrosa, no els hi facilitem encara més l’autoengany amb titulars hiperbolejats.
[sobre els assessors]
Deixar l’avaluació del rigor al criteri del periodista és perillós. Alguns sà tenen experiència, però n’hi ha molts que no. He vist massa burrades en premsa seriosa com per a negociar això. Assessors cientÃfics (i informà tics, etc), ja.
[sobre la importà ncia dels noms als titulars]
El nom dóna autoritat a l’afirmació. Oi que no és igual “afiliados al PP dicen que ZP es tonto” que “Mariano Rajoy dice que ZP es tonto”? “Periodistas españoles afirman la caÃda de Rubalcaba” o “Gabilondo afirma la caÃda de Rubalcaba”. Doncs això. No és una qüestió de fama sinó de rellevà ncia de la notÃcia.
Avui dia no aporta informació, perquè la gent no coneix els cientÃfics “top”, perquè no surten en premsa, perquè no aporta informació, perquè la gent no coneix els cientÃfics “top”, perquè no surten en premsa… bucle. Cal saber qui ha afirmat que estem avançant en la cura del cà ncer, si un becari o un catedrà tic, encara que el cos de la notÃcia ho aclareixi (que molts cops ni ho fa, però again, és mala praxis i sé que no m’ho defensarà s)
Em queda el consol de que hi ha grans periodistes, i et considero un gran periodista tant pels texts com per la metodologia, però en la societat actual hi hassa “titularitis” on es primen els primer 80 caracters per sobre de la notÃcia. Twitter i facebook i demés no ajuden.
Encara recordo quan la gent es va indignar perquè “Cristiano Ronaldo paga IRPF del 5%” quan al cos de la notÃcia s’explicava que hi ha legislació del 2010 que ho arregla però que no es va aplicar amb carà cter retroactiu. De res em serveix un titular impactant que obligui a llegir la notÃcia si la gent no ho fa. És un titular poc adequat.
Crespo, la gent no llegeix més enllà del titular, i la principal responsabilitat de les redaccions d’avui dia hauria de ser la de fer un control exhaustiu dels titulars i el primer parà graf de cada notÃcia.
Com veus les meves principals crÃtiques són als titulars. En general estic molt content amb la qualitat de la premsa d’aquest paÃs i crec que els principals diaris, rà dios i TV són un exemple de com s’ha d’informar a la població. Però intentem aportar el mà xim percentatge d’informació en el titular, en comptes d’impactar com una totxana a la cara i passar de llarg.
Adrián Crespo
Si la gent es queda amb el titular és cosa seva. És com dir-li a un cuiner que és dolent perquè fa plats amb foie mi-cuit perquè a la gent el fetge d’à nec li fa fà stic. Oi que tothom pot llegir si vol els text sencer? Estic d’acord amb tu: cal trobar l’equilibri.
El problema, com dius, és la tendència a quedar-nos amb els 80 carà cters. La por a la profunditat, que per altra banda té a veure amb les putes rutines productives dels periodistes: redaccions que han vist com es reduïa la plantilla en un 25% han de cobrir el mateix nombre de notÃcies i omplir el mateix nombre de planes. Saps a costa de què? De que el redactor mileurista hagi d’anar a tres rodes de premsa en un dia i no li doni temps de fer res mÃnimament en sèrio. Saps a costa de qui? De tots nosaltres com a lectors i ciutadans.
I això té a veure amb l’especialització de la que parlà vem. Actualment, a la majoria de diaris, la secció de ciència és la mateixa que la de societat/educació/tendències/senyores que fumen. Enlloc de pagar assessors (recorda que els mitjans no tenen un duro per contractar ningú i que de fet estan acomiadant redactors), no seria més fà cil que els periodistes poguessin fer bé la seva feina i no haguessin de compatibilitzar, parafrasejant Ana Botella, peres amb pomes.
Respecte el tema de la citació, t’accepto que a la societat en general fa falta més cultura cientÃfica, que ens cal conèixer el mundillo de la ciència i distingir tots plegats com a ciutadans un centre de recerca biomèdica punter del departament de recerca d’un hospitalet de provÃncies (amb molt respecte a les provÃncies). I això, de moment, només ho poden fer els mitjans de masses. Però insisteixo en que a mi me la bufa qui és qui. Precisament si som crÃtics amb la simplificació als mitjans haurÃem de renunciar a posar nom propi als descobriments…. perquè després passa el que passa. Que la gent acabaria prejutjant les obres pel que saben del personatge i no pel valor del que fan. Si Valentà Fuster diu que és bo pel cor menjar polles, acabem tots a la nit amb la boca oberta. Un exemple perfecte d’això seria Manuel Castells i la seva predicció sobre l’euro, per exemple. Tot plegat molt cientÃfic no em sembla…
En realitat, en la base, crec que estem totalment d’acord: simplificacions, les justes.
Carlos Fenollosa
Doncs tanquem el tema; admeto que estic d’acord amb la teva resposta *excepte* amb la metà fora. Si un cuiner fa foe mi-cuit amb forma de trunyo de vaca, és culpa seva perquè la presentació no es correspon amb el gust
Tant de bo a les redaccions comencin a proliferar els periodistes amb una base de coneixements més enllà de la pròpia carrera de periodisme. Tothom ho agrairÃ
Comencem amb la decisió d’un sindicat de Mossos de parlar en castellà per “fer enrabiar el Govern”–tot i que poc després se n’han retractat, i acabem parlant sobre els sindicats. Després, s’inicia un judici pel desallotjament de Plaça Catalunya, parlem sobre les pujades de preu de tots els transports i les subvencions a Ryanair, i finalment comentem un reportatge del The Guardian que parla sobre els policies que patrullen les escoles d’EEUU per evitar que els nens llencin papers a terra.
Hablamos sobre la subida de impuestos del nuevo Gobierno, los polÃticos empiezan a usar nuestra táctica de decir una barbaridad y luego retractarse, empieza el proceso de primarias en el PSOE y finalmente hablamos sobre la Ley Sinde (éste es el cable de Wikileaks sobre el que hablamos)
Para acabar, este es el vÃdeo de la comisión “Gestapo” de la Ley Sinde
Vamos a hacer un ejercicio de polÃtica colectiva.
Supongamos que es usted elegido Presidente del Gobierno de un paÃs en crisis y con un déficit alto, que le llevará a la ruina si no lo subsana pronto. ¿Qué medidas toma, que dependan directamente del Gobierno, y que sirvan para reducir el déficit y evitar que España sea intervenida por la UE a mediados de año?
Cada medida lleva una carga implÃcita correspondiente que no se debe ignorar. Por ejemplo, administrativamente, subir el IVA es sencillo, mientras que reducir el gasto variado es complicado. Subir impuestos a SICAV implicarÃa que se establecieran en Andorra, etcétera.
- Privatizar responsabilidades estatales: sanidad, educación, seguridad, etc.
- Eliminar Administraciones (diputaciones, ayuntamientos, etc)
- Atajar el fraude fiscal
- Subir impuestos indirectos (IVA)
- Subir impuestos directos (IRPF). Bonus: además, de forma progresiva–es decir, cuanto más cobra, más se sube.
- Subir impuestos a SICAV y similares, del 1% al tipo que le corresponderÃa como cualquier otra empresa.
- Subir impuestos a las empresas regulares.
- Subida de impuestos concretos, tipo tabaco, gasolina, alcohol, etc.
- Bajar impuestos a las empresas, lo que implicarÃa la contratación de más personal, y de esta forma aumentarÃan los ingresos por IRPF, el consumo, y los ingresos por IVA. En general si baja el paro aumentan los ingresos del Estado.
- Reducción de subvenciones a fondo perdido a entidades: asociaciones, cultura, etc.
- Reducción/congelación de subvenciones a fondo perdido a personas: 400 euros a parados de larga duración, congelación del paro, pensiones, ayudas a agricultores, etc.
- Reducción de gasto variado. Por ejemplo, dejar de regar las rotondas con césped, apagar las fuentes públicas, gasto eléctrico en edificios públicos, y cosas asÃ. Un ejemplo serÃa obligar a cada unidad administrativa a reducir un 20% el presupuesto, obligándoles a mantener los sueldos.
- Congelar inversiones: I+D, infraestructuras
- Congelar sueldos de funcionarios y oferta pública de empleo
He intentado enumerar un abanico amplio de opciones, pero si se os ocurre alguna más, ponedla en los comentarios. Se trata de un juego de polÃtica y, como imaginaréis, el objetivo no es sólo escoger unos numeritos, sino debatir el hecho de que tenemos un paÃs al borde de la ruina, y tenemos que plantearnos qué medidas tomar para dejar de gastar.
Empezamos el último programa del año discutiendo sobre la monarquÃa, alrededor de una pregunta: ¿Llegará a reinar Felipe VI?
Comentamos que la revista Time ha declarado personaje del año al manifestante, y esto nos lleva a hablar de los indignados, y de como recientemente han pedido a la prensa que no les filme ni les retrate.
Y de ahà nos movemos hasta el Congreso de los Diputados para hablar sobre la polémica alrededor de Amaiur y la constitución de los grupos parlamentarios como la polémica con UPyD.
Descarregar
Comencem el darrer programa de l’any amb novetats sobre la llei d’apostes online, i d’aquà passem a parlar d’actualitat catalana. La Generalitat reclama a l’Estat 759 milions d’euros, i retarda el pagament a proveidors i funcionaris.
Al mateix temps el PSC celebra el seu congrés, i passem a parlar de la filantropia de Francisco Camps, ara a judici.
Tanquem amb una noticia sobre un nou perfum creat per Nacho Vidal, i anem fins a Indonesia, on la policia ha pres mesures contra els punks.
La CEOE proposa traslladar els festius a dilluns, la Generalitat prendrà “accions” contra l’Estat per un deute de 759M€, acaba la cimera de l’Euro amb una proposta de polÃtica fiscal comuna, prohibeixen els patrocinis als espais d’actualitat i informatius, i Espanya és dels països amb més sobrequalificació laboral.
Dame la voz, mejor podcast de Noticias, Actualidad y PolÃtica
Comentarios recientes