Cada any per aquestes festes, acostumo a deixar anar el meu discurset sobre la hipocresia de la gent, que es disfressa de persona devota i religiosa durant quatre dies. Però no és la meva intenció fer-me més pesat del que ja soc.

Avui, aprofitant que tenia festa he sortit a fer unes compres, i tot passejant per Vilanova, m’he aturat davant l’aparador d’una xocolateria. Carregat de mones de Pasqua, evidentment. La més senzilla, una pilota de futbol amb rèpliques de les sis copes del Barça. Les més elaborades anaven des de cotxes de fórmula 1, personatges de dibuixos (Bob Esponja) o serigrafies de sucre sobre làmines de cacau.

Acostumo a fixar-me en aquesta botiga en concret, per que està molt a prop de casa del Carles, i durant molts anys no hi havia ni aparador ni res més que una porta i un timbre. Sempre fèiem conya sobre la veracitat del negoci, i que probablement només era una tapadora per a algun mafiós amb sentit de l’humor. “Quina mena de xocolata venen aquí dins?” Perquè n’hi ha de molts tipus. “La xocolata del lloro, es clar.”

Fa uns anys però, sense motiu aparent van remodelar el local, van posar un aparador i darrera d’un mostrador va aparèixer una senyora riallera que despatxava bombons, rajoles de xocolata, i tota mena de dolços de cacau amb un entusiasme desmesurat. Sempre tenen una safata sobre el taulell, amb les últimes novetats, per a que les tasti el públic. “Agafa, agafa…” Gairebé sembla la bruixa del conte de Hansel i Gretel. En el meu cas personal, és una autèntic suplici entrar en aquell local i no agafar-ne cap.

El que m’ha deixat parat quan hi he entrat (al final no ho he pogut evitar), és que sobre la safata del taulell, en lloc dels dolços acostumats, hi havia una mena de làmina de xocolata blanca amb una serigrafia de molts colors, una barreja borrosa que no tenia ni cap ni peus. Art abstracte, pensava jo, fins que la dependenta, feliç de comprovar el meu interès m’ha donat unes ulleres 3D, d’aquelles cutres de cartró amb un ull de cada color. Durant un parell de segons he pensat que em prenia el pel. Mones en 3D? Ja no saben que inventar…

Per a sorpresa meva, el garbuix de colors s’ha transformat en un aquari amb els seus peixos en tres dimensions. Molt bonic, sens dubte, però em costa imaginar la típica família reunida el dilluns de Pasqua, fent de “domingueros” al camp, després de la carn a la brasa, les cerveses y el vi, tots aplegats al voltant de la taula plegable i passant-se les ulleretes per veure les peixets dels collons.

2 comentarios Tweet Menéame