Desprès de conèixer els resultats de les eleccions a Holanda, i un cop comprovat l’augment de vots recollits pels partits d’extrema-dreta, al programa Extraradi de COM Radio em van convidar a parlar-ne. Vaig fer un petit anàlisi de què és l’extrema dreta, quines són les seves característiques, i què passa amb la “nova extrema dreta” europea.

Podeu descarregar la intervenció aquí o escoltar-la directament des de la web de Extraradi.

Una directora de pel·lícules pornogràfiques anglesa es presenta a per diputada al Regne Unit, mentre a Colombia Gabriel Garcia Márquez dona suport a una candidata que promet publicar fotos seves despullada si és escollida diputada. Al programa Extraradi, de COM Radio, això els va cridar l’atenció, i el dijous 18 de març em van convidar a assistir-hi, per parlar de l’estranya relació entre política i pornografia, i en general de candidatures “peculiars” en aquest sentit.

Un tema una mica lleuger, però la política no té perquè ser sempre tant seriosa…

Podeu descarregar la intervenció aquí o escoltar-la directament des de la web de Extraradi.

(Article publicat a mintsmind)

El passat 3 de març va tenir lloc a Sabadell un acte independentista en que, entre altres coses, es va projectar el curtmetratge “Acte d’Estat”, en que es presenta un futur amb una Catalunya independent, amb un govern sobirà que ha d’exercir com a tal.

A pesar de que tècnicament estigui força ben fet , el contingut deixa molt que desitjar. Fa la sensació que intenta copiar l’estil de The West Wing, però de forma més aviat desafortunada: els diàlegs entre personatges i sobretot les intervencions de la presidenta són irreals i grandiloqüents fins a fregar el ridícul, i estèticament es nota com el minimalisme vol ocultar l’escassetat de mitjans (tot i que sembla que va ser filmat a la moderníssima seu d’ERC). Per altra banda, tampoc ajuda la càrrega actoral, però és de suposar que pocs estan disposats a treballar gratuïtament “per la causa”. Amb un guió en que les converses s’allarguen per exposar com de bones serien unes polítiques fictícies i una realització de ritme lent, fa la sensació que el director ens vol transmetre una èpica més aviat mal entesa.

Desprès de tanta crítica, com s’hauria pogut fer millor? Pensem que d’una manera més modesta, però intentant que el poc que es veiés fos més convincent. Només 3 actors amb línies de guió (presidenta i dos assessors), però fent un esforç de càsting perquè fossin actors competents. Es podria reduir el curt a un parell d’escenaris (menys pot ser més), i posats a copiar The West Wing, fer un walk and talk ben fet, seguint els assessors per un passadís mentre tenen una conversa rápida i ágil (no un recitat de monòlegs com els que hi ha a Acte d’Estat) sobre els temes que tenen sobre la taula, fins arribar al despatx de la presidenta, on repassen els darrers retocs al discurs de l’estat de la nació (tot i que amb altre nom, per no ser tant nord-americà). El curt podria finalitzar quan surten cap al parlament.

L’independentisme es mou, i produccions com Acte d’Estat en són un exemple. Queda camí per recòrrer, però s’ha de reconèixer una millora, sobretot comparant amb experiments passats, com el cèlebre espot televisiu d’ERC de per a les eleccions autonòmiques de 1995, en què se’ns presentava un futur poc menys que estrafolari en el que Àngel Colom havia aconseguit la independència i era president de la República Catalana.

La nostra política va guanyant en realisme. Mica en mica.

(Article publicat a mintsmind)

Fa uns dies, un article de la BBC es preguntava per què a vegades les persones voten en contra dels seus interessos. L’autor de l’article, centrat en el debat sobre la reforma sanitària que impulsa el president Obama, es pregunta  com és que moltes vegades les classes més desafavorides prenen postures properes al Partit Republicà.  Per contra, els  demòcrates tenen aparentment els fets a favor, però al mateix temps els costa molt connectar amb aquells segments socials que haurien d’estar més interessats en les seves propostes.

Hi ha una explicació. Com per exemple que el relat sempre supera les fredes estadístiques, o que la relació emocional que l’elector pugui amb unes idees o una opció de vot és molt més poderós que els arguments i els fets (i encara més manipulable). A tot això, s’hi suma la facilitat amb que els demòcrates cauen en la condescendència i en el donar per descomptat que els ciutadans més humils els han de donar la raó automàticament. I aquesta actitud sovint genera un efecte rebot que els republicans saben aprofitar, atiant l’odi a l’elitisme intel·lectual demòcrata, per guanyar-se el vot d’uns electors que, amb les xifres a la mà, haurien de ser qualsevol cosa menys republicans.

En llegir anàlisis d’aquesta mena, és inevitable preguntar-se si són aplicables a la nostra realitat. No tenim cap política en agenda tant divisiva ni dramàtica com és la reforma sanitària, ni es dóna un fenomen com el de que una opció política sigui percebuda com “intel·lectual” en un sentit negatiu del terme. Per la qual cosa, una analogia directa no és possible. Però en realitat, en particular a Catalunya podem veure com hi ha qui es beneficia de fer prevaldre el relat i la implicació emocional, a pesar de tenir les xifres i els fets en contra. És clar que tots els partits intenten aconseguir aquest efecte en alguna mesura, però a jutjar pels resultats de les darrers eleccions generals a Catalunya (2008), sembla evident que el PSC porta avantatge.

Apel·lar al relat i a allò més visceral ha donat molt bons resultats al PSC, a través de les conegudes campanyes Si tu no hi vas, ells tornen amb les quals ni s’acosta en el terreny de la discussió i dels fets. Però mirant més enllà, criden l’atenció els moviments de CiU en l’àmbit de la comunicació, amb una renovació de la seva imatge cap a Tots som CiU, i un plantejament molt més dirigit cap a tocar la fibra que no pas a convèncer. Pot ser que CiU s’estigui posicionant per jugar en el camp del relat i de l’emoció?

Uns dies enrere, una bona amiga em va comunicar la feliç noticia que ella i la seva parella havien decidit casar-se. Vaig començar a parlar per felicitar-la, com correspon fer en aquests casos, pero no va poder ser. Immediatament em va tallar presentant arguments per justificar la decisió de casar-se, fins al punt que li vaig haver de preguntar perquè s’estava justificant d’aquella manera. Em va explicar que la resposta habitual al anunciar que es casava era, pràcticament, que la prenien per boja, i per això ja havia assumit que cada cop que comentés la futura boda hauria de justificar extensament la seva decisió. El pecat, sembla ser, és que ella és massa jove per casar-se a ulls de molta gent. Al cap i a la fi, “només” té 25 anys, un parell de títols universitaris i una feina estable.

Em va cridar l’atenció precisament perquè setmanes abans una altra coneguda, d’edat similar, també havia anunciat que es casava, i evidentment també havia acompanyat l’anunci de tota mena de justificacions.

I aquests dos casos, si bé anecdòtics, m’han causat la sensació que hi ha una curiosa inversió pel que fa a determinats valors. El fet de casar-se és vist com estrany, almenys dins una determinada franja d’edat. I no estic parlant de gent molt jove, estic parlant de gent que una generació enrere ja tindrien una familia a mig formar. I no cal anar tant temps enrere, només fixar-se en la major part de la humanitat avui en dia.

En qualsevol cas, així com fa unes dècades el fet de viure en parella sense vincle insititucional de cap mena era mal vist per molta gent avui sembla que hi hagi una tendència a la situació contrària: es desaprova el fet de casar-se. D’acord que no és del tot cert. Es desaprova el fet de casar-se sent relativament jove, i vull subratllar el relativament. Al prolongar-se la durada efectiva de la joventut, donant lloc a allò que alguns anomenen “adultescència”, s’allarga també l’edat a la que es socialment ben vist casar-se, arribat a situacions que no em semblen del tot racionals. Si avui ens sembla una barbaritat que fa 30 o 40 anys es reprovés el fet de conviure en parella sense que hi hagués un enllaç formal, no ens hauria de semblar igualment perversa l’actitud oposada?

Tan sols volia aprofitar aquesta petita tribuna per trencar una llança a favor de la llibertat individual. Igual que una convivència sense vincle legal és una opció perfectament raonable, el matrimoni és una elecció igualment vàlida. Per tant, cada vegada que algun amic o amiga expliqui que es casa, cal felicitar i guardar-se els dubtes per a un mateix (que prou problemes acostuma a haver-hi amb la pròpia vida). Que és molt trist veure una noia que hauria d’estar contenta justificar-se com si fes quelcom mal fet.

Els personal de RENFE que va en els trens és una espècie subhumana bastant curiosa, que a més es divideix en castes. Aquestes castes van relacionades amb el preu del bitllet que paga l’usuari. Si hom va amb un AVE, Euromed o similar (preus de bitllet que poden arribar a les tres xifres), els passatgers són atesos amb una amabilitat i atenció que resulten inaudites si un es usuari habitual de la línia més popular, les rodalies, si bé és cert que en les línies de llarg recorregut no hi ha revisors, hi ha hostesses i similars. Per tant, en les línies de llarg recorregut no habita l’especie que ens ocupa.

El següent nivell és el dels trens de mitjana distància, els regionals i regionals exprés. Aquesta ja és una línia més massificada, utilitzada per molta gent cada dia per anar a treballar. En els regionals trobem ja interventors dels que van passant, comprovant els bitllets dels passatgers, però aquests interventors pertanyen a una casta intermèdia. Es tracta d’interventors el comportament dels quals s’assembla molt al de les persones, sent gairebé indistingible. Tenen sentit de l’humor i fins i tot poden acceptar que els usuaris a vegades s’equivoquen sense mala intenció, i són capaços d’arribar a solucions de compromís. És possible que això sigui degut al fet que en les línies regionals es pot comprar el bitllet en el tren,  ja què a vegades no és possible fer-ho en les parades de pobles petits (en un baixador no hi ha estació ni màquina…), per la qual cosa els interventors tenen un ventall de tasques més ampli que la de patrullar a la caça de l’impagador impenitent.

I arribem a la casta més degenerada, la dels interventors de rodalies. Quan servidor era molt jovenet se’ls veia actuar individualment a bord dels trens, però anys a venir han alterat la seva pauta de comportament. Ara actuen en manada, com els llops. S’atrinxeren en una estació, aleatòriament, reforçats per guardes de seguretat (una altra especie subhumana), i es dediquen a multar amb severitat tot aquell que caigui a les seves urpes i no dugui bitllet. Aquesta casta destaca pel seu mal humor perpetu, la seva agror, la seva absoluta falta d’empatia cap a qualsevol altre ésser viu (o no) i la seva nul·la flexibilitat amb els soferts viatgers.

De fet, l’humor que gasten els revisors de rodalies em porta a formular una teoria: de forma similar que amb els agents antiavalots, al començar la jornada laboral els interventors de RENFE són tancats, en grup, dins de sales petites on fa molta calor i on es posa una música horrible amb un volum excessiu, i els tenen allà durant dues o tres hores. És llavors quan els deixen anar, i evidentment surten amb una mala llet espectacular i ganes de destrossar a tothom que trobin.

Tot això em fa plantejar una pregunta, que vull transmetre als amics lectors i oients: com funciona el procés de selecció de personal pels interventors de RENFE? Seleccionen diferent segons el servei que han de cobrir? Fan processos formatius de brutalització, com a l’exèrcit? Em faig càrrec que els interventors compleixen una funció necessària, però no per això han de comportar-se com gossos de caça. Convido els lectors a que deixin comentaris, i en funció de la seva experiència i peripècies ferroviàries, donin la seva opinió sobre d’on treu RENFE aquesta mena de treballadors.

(Si, en el meu últim article vaig dir que el següent (aquest) seguiria parlant de terrorisme… però han passat massa dies i ja no en tinc ganes. Algun dia prendré el tema de nou.)

Foto: Agència Catalana de Notícies

Els lectors que també siguin oients del podcast de DLV saben que un servidor no és massa partidari de proclames abrandades ni d’accions revolucionàries. Tanmateix, avui vull dedicar aquest petit article a una forma de protesta que, ben utilitzada, és una de les forces més poderoses que poden influir en un context polític i social. Es tracta de la desobediència civil.

La desobediència civil és una forma de resistència no violenta contra un govern o una força d’ocupació. Simplement consisteix a negar-se, activament, a complir unes determinades lleis. És quelcom molt senzill, però practicat per prou gent i de forma organitzada és un mètode de resistència que pot doblegar a qualsevol govern i  a qualsevol institució. La dificultat, evidentment, és que com que aquesta resistència comporta gairebé sempre represàlies per part de l’autoritat, no és gens fàcil que molta gent coincideixi en que cal fer l’esforç i assumir el risc. Tot i això, la Història és testimoni que quan aquesta situació es produeix, pot haver-hi canvis importants. Les campanyes de resistència pacífica de Ghandi a l’India van ser decisives per tal d’assolir la independència, per posar un exemple. La desobediència civil també la podem trobar més a prop nostre en campanyes de boicot (deixar activament de consumir determinat producte o determinada marca), o en objeccions de consciència per part de metges alhora de dur a terme interrupcions de l’embaràs o eutanàsies. Evidentment, aquests darrers casos només poden adquirir rellevància si els practica un gran nombre de persones, cosa que no acostuma a passar. Però només cal recordar com va acabar el boicot contra Leche Pascual fa uns anys.

Una de les dificultats que poden trobar avui dia els qui pretenguin iniciar un moviment de desobediència civil en una societat com la nostra és la gran heterogeneïtat que existeix. A més dels riscos que comporta, que poca gent està disposada a assumir, és més complicat trobar una causa comuna en un mateix conjunt de població si hi trobem diverses cultures, orígens (i no estic parlant només d’ètnia i nacionalitat), extraccions socials, llengües… en definitiva, diferents formes de viure.

Però de tant en tant podem presenciar petits episodis de desobediència civil, que segons les circumstàncies poden doblegar poders públics i privats. Aquesta setmana n’hem pogut veure un exemple, una protesta que va tenir lloc contra RENFE, una de les empreses públiques més “estimades” del DLV (i de tot Catalunya). Un grapat d’usuaris van organitza una protesta que va derrotar a RENFE, i sense que es digués en veu alta, el Departament d’Interior.

El passat dilluns 2 de febrer, un grup d’usuaris de la línia de Figueres (trens regionals) es van amotinar de forma planificada. Protestaven contra la pujada de preu del bitllet d’un 7% i contra els retards continus i el mal servei. Eren un grup de viatgers que s’havien conegut a copia de compartir cada dia el mateix vagó per anar a treballar, i van actuar col·lectivament. Simplement van decidir que no ensenyarien el bitllet (que havien pagat) a l’interventor quan aquest el demanés. El dissabte anterior havien anunciat a la premsa el que pensaven fer. I sembla que havien convocat mitjans de comunicació al tren (almenys jo vaig veure una foto de la ACN). El cas és que quan la interventora va començar a demanar bitllets al primer vagó, un gran nombre de passatgers es va negar a ensenyar-lo, explicant que ho feien en forma de protesta. La interventora, molesta, va aplicar el manual: va fer aturar el tren (a Sant Celoni) i va demanar que vinguessin els Mossos d’Esquadra. Van esperar 40 minuts, i finalment, sense que cap Mosso pugés, el tren va seguir la seva marxa. Només podem suposar què va passar.

El procediment està pensat per un passatger que no porta bitllet, no per un vagó ple d’amotinats. Per treure del tren per la força a tots els amotinats no n’hi hauria hagut prou amb un cotxe patrulla i dos mossos, hauria calgut un  furgó carregat d’efectius. Des del moment en que RENFE necessita els Mossos per fer complir el reglament, el Departament d’Interior hi té quelcom a dir. I aquí és on intervé el nostre estimat Joan Saura. Si haguessin complert amb el que marca el reglament, la batussa tumultuària resultant hauria estat portada de telenotícies i diaris aquell dia i l’endemà. Després de les setmanes que porta Joan Saura i IC-V a base de males noticies, l’única opció que li hauria quedat als nostre estimat Conseller d’Interior hauria estat demanar-li la pistola al mosso més proper i engegar-se un tret. Així que podem assumir amb tota seguretat que els 40 minuts d’espera van ser les trucades cap amunt i cap avall, en que es decidia que els amotinats guanyaven la partida. La conclusió: La desobediència civil és una acció que, portada a l’extrem, pot tombar a qualsevol autoritat. Si a més d’això la practiquen persones amb americana i corbata enlloc d’una colla d’estudiants, és encara més devastadora.

PS: El títol de l’article és un joc de paraules amb el títol d’una cançó, The Revolution Will Not Be Televised.