Uns dies enrere, una bona amiga em va comunicar la feliç noticia que ella i la seva parella havien decidit casar-se. Vaig començar a parlar per felicitar-la, com correspon fer en aquests casos, pero no va poder ser. Immediatament em va tallar presentant arguments per justificar la decisió de casar-se, fins al punt que li vaig haver de preguntar perquè s’estava justificant d’aquella manera. Em va explicar que la resposta habitual al anunciar que es casava era, pràcticament, que la prenien per boja, i per això ja havia assumit que cada cop que comentés la futura boda hauria de justificar extensament la seva decisió. El pecat, sembla ser, és que ella és massa jove per casar-se a ulls de molta gent. Al cap i a la fi, “només” té 25 anys, un parell de títols universitaris i una feina estable.

Em va cridar l’atenció precisament perquè setmanes abans una altra coneguda, d’edat similar, també havia anunciat que es casava, i evidentment també havia acompanyat l’anunci de tota mena de justificacions.

I aquests dos casos, si bé anecdòtics, m’han causat la sensació que hi ha una curiosa inversió pel que fa a determinats valors. El fet de casar-se és vist com estrany, almenys dins una determinada franja d’edat. I no estic parlant de gent molt jove, estic parlant de gent que una generació enrere ja tindrien una familia a mig formar. I no cal anar tant temps enrere, només fixar-se en la major part de la humanitat avui en dia.

En qualsevol cas, així com fa unes dècades el fet de viure en parella sense vincle insititucional de cap mena era mal vist per molta gent avui sembla que hi hagi una tendència a la situació contrària: es desaprova el fet de casar-se. D’acord que no és del tot cert. Es desaprova el fet de casar-se sent relativament jove, i vull subratllar el relativament. Al prolongar-se la durada efectiva de la joventut, donant lloc a allò que alguns anomenen “adultescència”, s’allarga també l’edat a la que es socialment ben vist casar-se, arribat a situacions que no em semblen del tot racionals. Si avui ens sembla una barbaritat que fa 30 o 40 anys es reprovés el fet de conviure en parella sense que hi hagués un enllaç formal, no ens hauria de semblar igualment perversa l’actitud oposada?

Tan sols volia aprofitar aquesta petita tribuna per trencar una llança a favor de la llibertat individual. Igual que una convivència sense vincle legal és una opció perfectament raonable, el matrimoni és una elecció igualment vàlida. Per tant, cada vegada que algun amic o amiga expliqui que es casa, cal felicitar i guardar-se els dubtes per a un mateix (que prou problemes acostuma a haver-hi amb la pròpia vida). Que és molt trist veure una noia que hauria d’estar contenta justificar-se com si fes quelcom mal fet.

Els personal de RENFE que va en els trens és una espècie subhumana bastant curiosa, que a més es divideix en castes. Aquestes castes van relacionades amb el preu del bitllet que paga l’usuari. Si hom va amb un AVE, Euromed o similar (preus de bitllet que poden arribar a les tres xifres), els passatgers són atesos amb una amabilitat i atenció que resulten inaudites si un es usuari habitual de la línia més popular, les rodalies, si bé és cert que en les línies de llarg recorregut no hi ha revisors, hi ha hostesses i similars. Per tant, en les línies de llarg recorregut no habita l’especie que ens ocupa.

El següent nivell és el dels trens de mitjana distància, els regionals i regionals exprés. Aquesta ja és una línia més massificada, utilitzada per molta gent cada dia per anar a treballar. En els regionals trobem ja interventors dels que van passant, comprovant els bitllets dels passatgers, però aquests interventors pertanyen a una casta intermèdia. Es tracta d’interventors el comportament dels quals s’assembla molt al de les persones, sent gairebé indistingible. Tenen sentit de l’humor i fins i tot poden acceptar que els usuaris a vegades s’equivoquen sense mala intenció, i són capaços d’arribar a solucions de compromís. És possible que això sigui degut al fet que en les línies regionals es pot comprar el bitllet en el tren,  ja què a vegades no és possible fer-ho en les parades de pobles petits (en un baixador no hi ha estació ni màquina…), per la qual cosa els interventors tenen un ventall de tasques més ampli que la de patrullar a la caça de l’impagador impenitent.

I arribem a la casta més degenerada, la dels interventors de rodalies. Quan servidor era molt jovenet se’ls veia actuar individualment a bord dels trens, però anys a venir han alterat la seva pauta de comportament. Ara actuen en manada, com els llops. S’atrinxeren en una estació, aleatòriament, reforçats per guardes de seguretat (una altra especie subhumana), i es dediquen a multar amb severitat tot aquell que caigui a les seves urpes i no dugui bitllet. Aquesta casta destaca pel seu mal humor perpetu, la seva agror, la seva absoluta falta d’empatia cap a qualsevol altre ésser viu (o no) i la seva nul·la flexibilitat amb els soferts viatgers.

De fet, l’humor que gasten els revisors de rodalies em porta a formular una teoria: de forma similar que amb els agents antiavalots, al començar la jornada laboral els interventors de RENFE són tancats, en grup, dins de sales petites on fa molta calor i on es posa una música horrible amb un volum excessiu, i els tenen allà durant dues o tres hores. És llavors quan els deixen anar, i evidentment surten amb una mala llet espectacular i ganes de destrossar a tothom que trobin.

Tot això em fa plantejar una pregunta, que vull transmetre als amics lectors i oients: com funciona el procés de selecció de personal pels interventors de RENFE? Seleccionen diferent segons el servei que han de cobrir? Fan processos formatius de brutalització, com a l’exèrcit? Em faig càrrec que els interventors compleixen una funció necessària, però no per això han de comportar-se com gossos de caça. Convido els lectors a que deixin comentaris, i en funció de la seva experiència i peripècies ferroviàries, donin la seva opinió sobre d’on treu RENFE aquesta mena de treballadors.

(Si, en el meu últim article vaig dir que el següent (aquest) seguiria parlant de terrorisme… però han passat massa dies i ja no en tinc ganes. Algun dia prendré el tema de nou.)

Foto: Agència Catalana de Notícies

Els lectors que també siguin oients del podcast de DLV saben que un servidor no és massa partidari de proclames abrandades ni d’accions revolucionàries. Tanmateix, avui vull dedicar aquest petit article a una forma de protesta que, ben utilitzada, és una de les forces més poderoses que poden influir en un context polític i social. Es tracta de la desobediència civil.

La desobediència civil és una forma de resistència no violenta contra un govern o una força d’ocupació. Simplement consisteix a negar-se, activament, a complir unes determinades lleis. És quelcom molt senzill, però practicat per prou gent i de forma organitzada és un mètode de resistència que pot doblegar a qualsevol govern i  a qualsevol institució. La dificultat, evidentment, és que com que aquesta resistència comporta gairebé sempre represàlies per part de l’autoritat, no és gens fàcil que molta gent coincideixi en que cal fer l’esforç i assumir el risc. Tot i això, la Història és testimoni que quan aquesta situació es produeix, pot haver-hi canvis importants. Les campanyes de resistència pacífica de Ghandi a l’India van ser decisives per tal d’assolir la independència, per posar un exemple. La desobediència civil també la podem trobar més a prop nostre en campanyes de boicot (deixar activament de consumir determinat producte o determinada marca), o en objeccions de consciència per part de metges alhora de dur a terme interrupcions de l’embaràs o eutanàsies. Evidentment, aquests darrers casos només poden adquirir rellevància si els practica un gran nombre de persones, cosa que no acostuma a passar. Però només cal recordar com va acabar el boicot contra Leche Pascual fa uns anys.

Una de les dificultats que poden trobar avui dia els qui pretenguin iniciar un moviment de desobediència civil en una societat com la nostra és la gran heterogeneïtat que existeix. A més dels riscos que comporta, que poca gent està disposada a assumir, és més complicat trobar una causa comuna en un mateix conjunt de població si hi trobem diverses cultures, orígens (i no estic parlant només d’ètnia i nacionalitat), extraccions socials, llengües… en definitiva, diferents formes de viure.

Però de tant en tant podem presenciar petits episodis de desobediència civil, que segons les circumstàncies poden doblegar poders públics i privats. Aquesta setmana n’hem pogut veure un exemple, una protesta que va tenir lloc contra RENFE, una de les empreses públiques més “estimades” del DLV (i de tot Catalunya). Un grapat d’usuaris van organitza una protesta que va derrotar a RENFE, i sense que es digués en veu alta, el Departament d’Interior.

El passat dilluns 2 de febrer, un grup d’usuaris de la línia de Figueres (trens regionals) es van amotinar de forma planificada. Protestaven contra la pujada de preu del bitllet d’un 7% i contra els retards continus i el mal servei. Eren un grup de viatgers que s’havien conegut a copia de compartir cada dia el mateix vagó per anar a treballar, i van actuar col·lectivament. Simplement van decidir que no ensenyarien el bitllet (que havien pagat) a l’interventor quan aquest el demanés. El dissabte anterior havien anunciat a la premsa el que pensaven fer. I sembla que havien convocat mitjans de comunicació al tren (almenys jo vaig veure una foto de la ACN). El cas és que quan la interventora va començar a demanar bitllets al primer vagó, un gran nombre de passatgers es va negar a ensenyar-lo, explicant que ho feien en forma de protesta. La interventora, molesta, va aplicar el manual: va fer aturar el tren (a Sant Celoni) i va demanar que vinguessin els Mossos d’Esquadra. Van esperar 40 minuts, i finalment, sense que cap Mosso pugés, el tren va seguir la seva marxa. Només podem suposar què va passar.

El procediment està pensat per un passatger que no porta bitllet, no per un vagó ple d’amotinats. Per treure del tren per la força a tots els amotinats no n’hi hauria hagut prou amb un cotxe patrulla i dos mossos, hauria calgut un  furgó carregat d’efectius. Des del moment en que RENFE necessita els Mossos per fer complir el reglament, el Departament d’Interior hi té quelcom a dir. I aquí és on intervé el nostre estimat Joan Saura. Si haguessin complert amb el que marca el reglament, la batussa tumultuària resultant hauria estat portada de telenotícies i diaris aquell dia i l’endemà. Després de les setmanes que porta Joan Saura i IC-V a base de males noticies, l’única opció que li hauria quedat als nostre estimat Conseller d’Interior hauria estat demanar-li la pistola al mosso més proper i engegar-se un tret. Així que podem assumir amb tota seguretat que els 40 minuts d’espera van ser les trucades cap amunt i cap avall, en que es decidia que els amotinats guanyaven la partida. La conclusió: La desobediència civil és una acció que, portada a l’extrem, pot tombar a qualsevol autoritat. Si a més d’això la practiquen persones amb americana i corbata enlloc d’una colla d’estudiants, és encara més devastadora.

PS: El títol de l’article és un joc de paraules amb el títol d’una cançó, The Revolution Will Not Be Televised.

Insistint amb les meves manies semàntiques, vull dedicar aquest article a una paraula que des de fa uns quants anys ha anat perdent el seu sentit. Em refereixo al terme “terrorisme”. El llenguatge ens ha de servir per classificar la realitat, pas essencial per tal d’entendre-la. Que cada cosa tingui el seu nom és important, i de nou no només és una qüestió teòrica. Recordem que en el clàssic 1984 de George Orwell els lingüistes del règim desenvolupen una nova llengua, el Newspeak, que es construeix a través de la supressió progressiva de paraules, per tal de donar lloc a un idioma ideològicament satisfactori pel règim.

Tots els que hem crescut a l’Estat espanyol hem tingut més o menys present el terrorisme. Ocasionalment, un cotxe bomba matava uns agents de la Guardia Civil, o un regidor d’algun ajuntament petit era cosit a trets per uns pistolers, per no parlar dels ocasionals segrestos. Sabíem que un grup amb unes determinades idees duia a terme aquests actes com a mesura de pressió per assolir els seus objectius polítics, i a això ho anomenàvem terrorisme. Però a partir d’un cert moment, aquesta definició comença a expandir-se. En espais d’opinió, però també acadèmics, la paraula terrorisme va començar a fer-se servir per qualificar altres coses. I un bon dia ens trobem que quan el govern dels Estats Units (o qualsevol altre) emprèn alguna acció armada, aquesta és qualificada de terrorisme pels periodistes però també per un nombre important d’intel·lectuals. I aquí es on cal aturar-se. Si em diuen que és terrorisme que un regidor d’un ajuntament mori per una bomba lapa al seu cotxe i que també és terrorisme la invasió d’Iraq per part d’Estats Units, llavors un dels dos està en fora de joc. Això, o bé que la paraula terrorisme tan sols és un sinònim de violència letal. Si qualsevol que exerceix violència resulta que exerceix terrorisme, llavors la paraula no té sentit. Podem eliminar el terrorisme del diccionari, perquè amb la violència ja en tenim prou.

Això sense entrar en altres confusions sobre el terme. Una de molt comuna és confondre terrorisme amb terroritzar, i s’arriba a la conclusió que qui infon terror és terrorista. He sentit gent argumentant que l’Església és terrorista, ja que presumptament infon terror amb les seves amenaces de càstig diví i perpetu. Per refutar l’argument, aquesta mateixa lògica ens portaria a afirmar que el moviment ecologista és terrorista. No? L’esquema és idèntic al de la religió: “compliu amb els preceptes que nosaltres prediquem (siguin religiosos o mediambientals) o sofrireu un càstig terrible (sigui la condemnació de l’ànima o cataclismes naturals en el futur)”. De fet, per aquest barem, el moviment ecologista seria encara més terrorista que l’Església, ja que fa el mateix i a més a més ho fonamenta sobre bases científiques, per la qual cosa l’amenaça és més creïble. Altre cop, podríem eliminar el terrorisme del diccionari, amb terroritzar ja fem. I així podríem seguir…

Fins aquí he parlat de què no és el terrorisme, així que toca aclarir què és. Insisteixo en la necessitat de que un terme defineixi una realitat concreta i ens ajudi a classificar-la i a entendre-la, que són passos imprescindibles per un anàlisi crític i conscient del món que ens envolta. Què és el terrorisme? Segons la RAE, terrorisme és “1. Dominación por el terror. 2. Sucesión de actos de violencia ejecutados para infundir terror.” Al meu entendre, la Real Academia cau en els errors que he posat de manifest. La seva definició s’acosta a confondre el terrorisme amb terroritzar i amb la violència, per no dir que la definició nº1 és absolutament errònia, ja que a efectes pràctics dins aquesta definició hi podria cabre també el “bullying” que té lloc en escoles i instituts. Segons el diccionari de l’IEC, el terrorisme és un “moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió”. La definició de l’Institut d’Estudis Catalans és senzilla, però afina molt: acota una realitat concreta amb unes característiques específiques.

El cert és que no hi ha cap gran acord sobre la definició del terrorisme. Si un visita la wikipedia i busca “Definition of terrorism” podrà fer-se una idea de la qüestió i de la dificultat de que hi hagi una única definició. Jo tinc la meva, la que vull compartir. Parteixo de la base de la definició de l’IEC, i li afegeixo que el moviment no és estatal, i que busca assolir uns objectius dins un context territorial, objectius que podem ser caire polític, ideològic o religiós. No és una definició perfecta, per que no n’hi ha cap, però serveix per entendre la realitat sense destruir el concepte, i amb això em conformo. Les paraules han de mantenir el seu sentit. Si el perden i podem anar aprimant el diccionari és que alguna cosa no funciona. Si perdem una paraula, llavors la nostra capacitat per entendre i valorar la realitat que aquesta paraula describia en resulta alterada, normalment per a mal. I el terrorisme no és un tema banal.

Algú es pot estranyar de que vulgui excloure els estats de la definició. Al meu entendre, els estats no fan terrorisme, fan altres coses. Fan política exterior, fan guerres, fan operacions encobertes… Poden dur a terme actes il·legals o iniquitats extraordinàries, però el fet de ser estats fa que simplement juguin en una altra lliga. Evidentment, no oblido allò que en diuen “terrorisme d’estat”. El terrorisme d’estat existeix, i en el meu proper article parlaré sobre en quines condicions un estat pot ser (més o menys) terrorista.