A menys de 24 hores de que el nou mesíes de la MSM rebi la seva corona, és el moment de mirar enrere cap a l’era que s’acabarà el dimarts a la tarda, sens dubte per a alegria de moltes persones al voltant del planeta, i principalment de la pròpia premsa que ha dedicat els últims 8 anys a perseguir el president sortint sense treva ni descans.

La presidència de George W. Bush, la 43ena de la història dels Estats Units, ha sigut una presidència marcada per les crítiques constants provinents de tots cantons, algunes racionals i altres… no tant. Demòcrates, republicans, premsa domèstica i extrangera, tots es van apuntar al carro escrutant amb lupa cada moviment del president, tant si hi havia alguna cosa per criticar com si no.

Les seves legislatures, que haurien passat a la història com completament carents d’interés en el mon pre-2001, han quedat marcades per la guerra que va llançar el 2003 contra el règim de Saddam Hussein en una resolució en el Congrés dels Estats Units passada amb 23 punts (un dels quals era la tant criticada amenaça de les WMD). Va ser una guerra que contra tot pronòstic (amb notables excepcions) va començar de manera impecable, contra tot pronòstic (amb més excepcions) es va veure complicada per la interferència dels països veïns que van estimular la creació de moviments terroristes dins el país en adició dels lleialistes del règim de Saddam, i contra tot pronòstic (més excepcions) va ser guanyada decisivament el 2008.

Tot i ser des d’una perspectiva històrica una guerra particularment poc sanguina, que ha propiciat múltiples avanços tecnològics, ha alliberat 30 (50 si comptem Afganistan) milions de persones de la tirania i ha insuflat una bafarada d’aire fresc i democràtic en una regió molt necessitada d’ell, ha sofrit simultàniament un dels assetjaments mediàtics més grans ever, amb la possible excepció de la segona Intifada a Israel, menyspreant els històrics i abundants triomfs, i emetent noticies negatives allà on en podien trobar, des d’anomalies ocasionals que no haurien merescut ni una menció en un altre lloc i moment fins a fabricacions totalment falses, i tintant tot el conflicte en un marc colonial del que qualsevol persona amb mínim sentit comú no podria més que riure’s.

Sota l’ombra d’aquesta cobertura perversa, els altres assumptes que podrien haver dominat la legislatura queden amagats, com la reforma del sistema educatiu i la seguretat social que va emprendre el president Bush al principi de la primera legislatura, les rebaixes fiscals que van permetre una gran recuperació després del 2001, la tant discutida Patriot Act, els programes d’ajut al tercer mon (particularment els colosals esforços per combatre la SIDA) i un clima de debat bipartisà poc habitual en els anys anteriors, per no parlar de l’assoliment de notables bones relacions amb països que històricament no s’hi havien prestat, per exemple, amb Xina.

Tot i haver estat plagada d’errors i polítiques que no s’han mostrat eficaces, ha sigut una administració que no ha dubtat a fer canvis quan s’ha necessitat, substituint càrrecs i modificant el curs per tal d’arribar a destí, sense eclipsar una visió moral molt poc comuna en un polític, i encara menys en un president. George W. Bush ha sigut un president que ha demostrat una gran enteresa, fermesa de caràcter i de ment, al mateix temps que un enorme sentit de l’humor i un savoir faire “campechano” conscient de que ningú es pot prendre a si mateix massa seriosament, plagat d’anècdotes simpàtiques i commovedores que no han sortit a la llum més que a través de la Blogosfera o enterrats darrere pàgines de torrents de criticisme. (Els que s’informen a través de medis de per aquí s’estaran preguntant, “de què parla aquest boig?” Q.E.D.)

Absolutament tothom està d’acord en que la presidència de George W. Bush passarà a la història. El gran cisme va sobre en quin dels dos cantons hi passarà, si al costat dels seus honorats compatriotes Washington, Lincoln, FDR i Reagan, o al costat dels infamiats Nixon i Carter. La MSM, seguint la seva innamovible imparcialitat, ja ha pres cantó en l’assumpte, i la major part de les ovelles que s’informen a través d’ella l’han seguit. Però els historiadors no ho tenen tant clar.

El govern de Bush, com van fer els seus antecessors en nombrosos països, ha plantat la llavor de la Llibertat en la històricament tirànica societat àrab. El que faran amb ella i les meravelles que retornaran al mon a canvi, encara no les sabem. La resposta a aquestes preguntes serà la que establirà en la meva opinió (i la de molts altres) a George W. Bush a la cima dels governants, no solament d’Estats Units, sinó de la Història. Però aquesta resposta ja no és a les seves mans, sinó a les dels seus alliberats. I a les nostres.

Thank you and Farewell, President Bush. Time will tell.

Leer más…