¿Quieres que te enviemos los artículos por correo? 
/ 
/ Más
Uns dies enrere, una bona amiga em va comunicar la feliç noticia que ella i la seva parella havien decidit casar-se. Vaig començar a parlar per felicitar-la, com correspon fer en aquests casos, pero no va poder ser. Immediatament em va tallar presentant arguments per justificar la decisió de casar-se, fins al punt que li vaig haver de preguntar perquè s’estava justificant d’aquella manera. Em va explicar que la resposta habitual al anunciar que es casava era, pràcticament, que la prenien per boja, i per això ja havia assumit que cada cop que comentés la futura boda hauria de justificar extensament la seva decisió. El pecat, sembla ser, és que ella és massa jove per casar-se a ulls de molta gent. Al cap i a la fi, “només” té 25 anys, un parell de títols universitaris i una feina estable.
Em va cridar l’atenció precisament perquè setmanes abans una altra coneguda, d’edat similar, també havia anunciat que es casava, i evidentment també havia acompanyat l’anunci de tota mena de justificacions.
I aquests dos casos, si bé anecdòtics, m’han causat la sensació que hi ha una curiosa inversió pel que fa a determinats valors. El fet de casar-se és vist com estrany, almenys dins una determinada franja d’edat. I no estic parlant de gent molt jove, estic parlant de gent que una generació enrere ja tindrien una familia a mig formar. I no cal anar tant temps enrere, només fixar-se en la major part de la humanitat avui en dia.
En qualsevol cas, així com fa unes dècades el fet de viure en parella sense vincle insititucional de cap mena era mal vist per molta gent avui sembla que hi hagi una tendència a la situació contrària: es desaprova el fet de casar-se. D’acord que no és del tot cert. Es desaprova el fet de casar-se sent relativament jove, i vull subratllar el relativament. Al prolongar-se la durada efectiva de la joventut, donant lloc a allò que alguns anomenen “adultescència”, s’allarga també l’edat a la que es socialment ben vist casar-se, arribat a situacions que no em semblen del tot racionals. Si avui ens sembla una barbaritat que fa 30 o 40 anys es reprovés el fet de conviure en parella sense que hi hagués un enllaç formal, no ens hauria de semblar igualment perversa l’actitud oposada?
Tan sols volia aprofitar aquesta petita tribuna per trencar una llança a favor de la llibertat individual. Igual que una convivència sense vincle legal és una opció perfectament raonable, el matrimoni és una elecció igualment vàlida. Per tant, cada vegada que algun amic o amiga expliqui que es casa, cal felicitar i guardar-se els dubtes per a un mateix (que prou problemes acostuma a haver-hi amb la pròpia vida). Que és molt trist veure una noia que hauria d’estar contenta justificar-se com si fes quelcom mal fet.
Top comentaristas
Friki del año 2005 (76)
Torcuato Limones (75)
Frikjan (57)
Morpheus (54)
carlos perales fe... (49)
Carlosestacabreado (44)
María (41)
DReaM_h2o (31)
Juan Carlos (25)
judith (25)
Tal com dius, és una qüestió personal, i cadascú es lliure de fer el que més il·lusió li faci. Perque al cap i a la fi, és això, la il·lusió que et pot fer casar-te. No n’estic molt al corrent, però diria que en tema de drets legals, les parelles de fet estan practicament a l’alçada de les parelles casades. No crec que sigui tan un problema de joventut, com d’interpretar el matrimoni com una cosa “antiquada”. Una altra cosa són les pressions familiars… un mon apart.
Pel que a mi respecta, trobo una bestiesa casar-se, però igual que tú, conec gent que ha passat o passarà aviat per la vicaria. I lógicament, només els puc felicitar.
Jo no ho he indagat en profunditat, però em temo que això que dius que en tema de drets legals les parelles de fet estan pràcticament equiparades als matrimonis és inexacte. En primer lloc la legislació sobre parelles de fet és autonòmica, per la qual cosa pot variar en funció de la comunitat autònoma.
També em sembla que la diferència principal està precisament en com s’arreglen els problemes. El matrimoni té un corpus legal que s’hi refereix explícitament, mentre que la parella de fet no. Per posar un exemple: Si una parella parteix peres de forma gens amistosa i acaben al jutjat, la resolució sobre com queda el repartiment de bens i similars és molt més clara en el cas de ser un matrimoni, precisament perquè la llei ho té més definit (o això deia l’expert en el tema que vaig sentir per la radio).
Per últim, les dues noies que em van anunciar que es casaven (cadascuna amb el seu respectiu marit) van començar per la mateixa justificació: que en cas que a elles o a les respectives parelles els passés alguna cosa i haguessin de ser hospitalitzats, només en cas d’estar casats es reconeix a la parella capacitat d’obrar i decidir per la persona ingressada (estem parlant d’autoritzar operacions i altres situacions delicades).
Conclusió: Màxim d’informació. Com tot, el millor suposo que deu ser informar-se bé, consultant a qui faci falta.
Buenos días.
Como bien dice Galcerán las relaciones legales provenientes de las formas de matrimonio o parejas de hecho viene reguladas por las leyes forales de las Comunidades Autónomas, sin ir más lejos en la nuestra vienen contempladas en la Ley 9/1998 el 15 de Julio, más conocida como Código de Familia y la Ley 10/1998 del 15 de Julio de Uniones Estables de Pareja, ésta última recoge tanto las relaciones jurídicas de parejas de hecho como las de relaciones estables entre parejas homosexuales.
Cabe destacar que las diferencias entre una relación matrimonial y una de hecho, en Cataluña mediante las citadas leyes, son bastante reducidas. Podríamos decir que incluso se reducen a simples interpretaciones por parte del juez o magistrado en caso de conflicto.
La diferencia la marca, en estos casos, la existencia de descendencia, puesto que no debemos olvidar que dichas normativas jurídicas se orientan hacia el establecimiento de unas pautas de reconocimiento legal por ambas partes, su régimen económico y las resoluciones que deben establecerse en caso de conflictos, siempre buscando o bien una situación resultante de equidad dentro de las circunstancias, o bien preservando unos intereses con y hacia la descendencia.
Nuestro ordenamiento jurídico pretende contemplar, mediante el concepto “pareja de hecho”, bajo mi punto de vista, una solución fácil y lícita a aquellas situaciones que, sin pretenderlo, surge una relación de forma gradual que ámbos interesados pretenden regular pero manteniendo su identidad como sujetos independientes. Así pués mediante los Artículos 1 al 3 del CF se interpreta la unión matrimonial como una unidad conjunta, mientras que en la Ley 10/1998 no se contempla tal interpretación.
Sin embargo, aunque existen muchas similitudes en nuestra comunidad autónoma, es preferible establecer un régimen matrimonial, puesto que a efectos prácticos el procedimiento para constituir un régimen u otro, en el matrimonio debe procederse a inscribirse en el Registro Civil y en la pareja de hecho debe contemplarse mediante escritura pública (lo cual, significa que terminará escriturándose en el RC).
Potser estic equivocada, però fa molt temps no hi havia parelles que es casaven estant en la franja d’edat que avui en dia anomenem com a adolescència?
Fa molt temps això passava a Europa… i avui dia passa en altres llocs del món per bastanta gent.