M’agrada Sant Jordi. Em podeu dir romàntic, carrincló o el que vulgueu. M’agrada passejar per la rambla del meu poble i veure-la atapeïda de gent. Pares amb els nens buscant algun conte, nois i noies a la recerca del llibre ideal, o simplement curiosos que s’apreten als petits mostradors d’alguna parada del llibreter de torn. M’agrada veure la plaça de la Vila plena, gent ballant sardanes i una cobla tocant. A mi no m’hi veureu, més que res per vergonya perquè no n’he aprés mai, de ballar sardanes. M’agrada remirar i remirar on compro la rosa. Una per a la meva parella, i l’altra es clar, per a la santa de la meva mare. M’agrada fins i tot que les gitanes de la rambla m’insisteixin per a que compri una altra rosa. M’agrada en definitiva, comprovar que aquesta és una festa ben viva.

Algú em dirà que s’està tornant una festa mediatitzada. I potser tenen raó. Però, en els dies que corren, en que l’amor per la paraula escrita és cada cop més feble, quin mal hi ha en que un dia a l’any els escriptors surtin a firmar autògrafs en plan estrella televisiva? Que hi hagi autors com Dan Brown, que fabriquen Best-Sellers més que escriure llibres (Codi da Vinci, Angels i Dimonis…)? O que fenòmens televisius treguin un llibre? Cert que el llibre del Crackovia no t’aportarà la mateixa experiència que Cien años de soldedad de Garcia Márquez, per citar algun exemple. Però cadascú és lliure de consumir el que vulgui, no? Si algú es vol comprar l’últim de Ruiz Zafón, endavant. Jo la veritat és que no ho faria, perquè de tots els escriptors de casa nostra, potser aquest és el més mediàtic i el que menys m’agrada. No puc amb ell, els seu estil… en fi, no ens pot agradar tot en aquesta vida. Però no pel fet de ser mediàtic el criticaré.

Per mi, el fet que molts programes de televisió treguin un llibre per aquestes dates, és un indicador de la bona salut d’aquesta diada. Jo personalment, compro puntualment les roses al matí. I amb paciència, em dedico a buscar algun llibre per la meva parella. Perquè a la Neus li agrada que li regali una rosa, però li agrada més llegir un bon llibre. Així que em toca fer doble regal. En compensació, a mi sempre em cauen un parell de llibres, jejeje.

Clar que no tot és color de rosa. En concret les mateixes roses. Perquè si hi ha alguna cosa que no em convenç, són aquestes aberracions multicolors. Puc entendre una rosa blanca o groga, però… Verda? Blava? Per no dir les multicolors, que s’assemblen a la bandera gay o la increïble rosa blaugrana. D’acord que el Barça esta arrasant aquest any, però a moltes dones d’aquest país crec que això se’ls en refot. Comprar una d’aquestes roses tintades, amb tots els respectes, és d’hortera. Una rosa de sant Jordi com cal, ha de ser vermella, de pètals carnosos i vellutats. I punt.

Una altra cosa que no em fa el pes, no se a vosaltres, són totes aquestes paradetes dels partits polítics, que amb l’excusa de vendre’t la rosa, t’encolomen el pamflet o l’enganxina de rigor. Voleu dir que cal polititzar la festa? El que és cert, és que apareixen paradetes de tots els partits, fins i tot d’aquells que no pensava que encara existissin. Cas de CNT, o d’un paio que sempre s’asseu sol en un banc de la rambla de Vilanova, sota una bandera republicana, i que vol proclamar la tercera república espanyola. Com diria un amic…Bona sort, titu.

4 comentarios Tweet Menéame