¿Quieres que te enviemos los artÃculos por correo?
/
/ Más
(Si, en el meu últim article vaig dir que el següent (aquest) seguiria parlant de terrorisme… però han passat massa dies i ja no en tinc ganes. Algun dia prendré el tema de nou.)

Foto: Agència Catalana de NotÃcies
Els lectors que també siguin oients del podcast de DLV saben que un servidor no és massa partidari de proclames abrandades ni d’accions revolucionà ries. Tanmateix, avui vull dedicar aquest petit article a una forma de protesta que, ben utilitzada, és una de les forces més poderoses que poden influir en un context polÃtic i social. Es tracta de la desobediència civil.
La desobediència civil és una forma de resistència no violenta contra un govern o una força d’ocupació. Simplement consisteix a negar-se, activament, a complir unes determinades lleis. És quelcom molt senzill, però practicat per prou gent i de forma organitzada és un mètode de resistència que pot doblegar a qualsevol govern i a qualsevol institució. La dificultat, evidentment, és que com que aquesta resistència comporta gairebé sempre represà lies per part de l’autoritat, no és gens fà cil que molta gent coincideixi en que cal fer l’esforç i assumir el risc. Tot i això, la Història és testimoni que quan aquesta situació es produeix, pot haver-hi canvis importants. Les campanyes de resistència pacÃfica de Ghandi a l’India van ser decisives per tal d’assolir la independència, per posar un exemple. La desobediència civil també la podem trobar més a prop nostre en campanyes de boicot (deixar activament de consumir determinat producte o determinada marca), o en objeccions de consciència per part de metges alhora de dur a terme interrupcions de l’embarà s o eutanà sies. Evidentment, aquests darrers casos només poden adquirir rellevà ncia si els practica un gran nombre de persones, cosa que no acostuma a passar. Però només cal recordar com va acabar el boicot contra Leche Pascual fa uns anys.
Una de les dificultats que poden trobar avui dia els qui pretenguin iniciar un moviment de desobediència civil en una societat com la nostra és la gran heterogeneïtat que existeix. A més dels riscos que comporta, que poca gent està disposada a assumir, és més complicat trobar una causa comuna en un mateix conjunt de població si hi trobem diverses cultures, orÃgens (i no estic parlant només d’ètnia i nacionalitat), extraccions socials, llengües… en definitiva, diferents formes de viure.
Però de tant en tant podem presenciar petits episodis de desobediència civil, que segons les circumstà ncies poden doblegar poders públics i privats. Aquesta setmana n’hem pogut veure un exemple, una protesta que va tenir lloc contra RENFE, una de les empreses públiques més “estimades” del DLV (i de tot Catalunya). Un grapat d’usuaris van organitza una protesta que va derrotar a RENFE, i sense que es digués en veu alta, el Departament d’Interior.
El passat dilluns 2 de febrer, un grup d’usuaris de la lÃnia de Figueres (trens regionals) es van amotinar de forma planificada. Protestaven contra la pujada de preu del bitllet d’un 7% i contra els retards continus i el mal servei. Eren un grup de viatgers que s’havien conegut a copia de compartir cada dia el mateix vagó per anar a treballar, i van actuar col·lectivament. Simplement van decidir que no ensenyarien el bitllet (que havien pagat) a l’interventor quan aquest el demanés. El dissabte anterior havien anunciat a la premsa el que pensaven fer. I sembla que havien convocat mitjans de comunicació al tren (almenys jo vaig veure una foto de la ACN). El cas és que quan la interventora va començar a demanar bitllets al primer vagó, un gran nombre de passatgers es va negar a ensenyar-lo, explicant que ho feien en forma de protesta. La interventora, molesta, va aplicar el manual: va fer aturar el tren (a Sant Celoni) i va demanar que vinguessin els Mossos d’Esquadra. Van esperar 40 minuts, i finalment, sense que cap Mosso pugés, el tren va seguir la seva marxa. Només podem suposar què va passar.
El procediment està pensat per un passatger que no porta bitllet, no per un vagó ple d’amotinats. Per treure del tren per la força a tots els amotinats no n’hi hauria hagut prou amb un cotxe patrulla i dos mossos, hauria calgut un furgó carregat d’efectius. Des del moment en que RENFE necessita els Mossos per fer complir el reglament, el Departament d’Interior hi té quelcom a dir. I aquà és on intervé el nostre estimat Joan Saura. Si haguessin complert amb el que marca el reglament, la batussa tumultuà ria resultant hauria estat portada de telenotÃcies i diaris aquell dia i l’endemà . Després de les setmanes que porta Joan Saura i IC-V a base de males noticies, l’única opció que li hauria quedat als nostre estimat Conseller d’Interior hauria estat demanar-li la pistola al mosso més proper i engegar-se un tret. Aixà que podem assumir amb tota seguretat que els 40 minuts d’espera van ser les trucades cap amunt i cap avall, en que es decidia que els amotinats guanyaven la partida. La conclusió: La desobediència civil és una acció que, portada a l’extrem, pot tombar a qualsevol autoritat. Si a més d’això la practiquen persones amb americana i corbata enlloc d’una colla d’estudiants, és encara més devastadora.
PS: El tÃtol de l’article és un joc de paraules amb el tÃtol d’una cançó, The Revolution Will Not Be Televised.


I en què ha quedat la protesta? La decisió dels mossos -o Saura- de no intervenir ha sigut la decisió més enginyosa, perquè ha permès que l’acció de protesta dels amotinats passés més o menys desapercebuda, ha tingut poca presència en els mitjans de comunicació perquè fos efectiva.
Aquest curs d’acció em fa pensar en la protesta dels estudiants que des de fa mesos ocupen els passadissos de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona en protesta contra l’aplicació del Pla de Bolonya. Després del ressò medià tic de la primera setmana d’ocupació, molts estudiants esperaven la cà rrega dels mossos com a primera mesura del nou rector, però aquesta cà rrega no s’ha donat. La polÃtica de no intervenció és efectiva: fa mesos que hi ha estudiants que mantenen l’ocupació, però els mitjans de comunicació ja no en parlen.
La desobediència civil no es pot basar només en la premsa. Si no hi ha sang, la revolució no serà televisada.
Petit apunt: L’objecció de consciència en l’à mbit de la medicina respón a qüestions bà sicament morals i segueix mecanismes diferents, i per tant en la meva opinió crec que no s’hauria d’englobar en la desobediència civil.
Sobre el tema de la desobediència civil em remeto a aquell lema que potser per aquà no es tan conegut (o acceptat), “la desobediència civil segueix sent desobediència”. Tot i que certament en alguns casos (bastants, de fet) ha comportat conseqüències beneficioses, massa gent veu la desobediència civil com carta blanca per fer el brètol i queixar-se quan els tanquen a la garjola amb uns quants blaus (massa pocs). No cal oblidar que, per una banda, Ghandhi i la seva filosofia eren completament nihilistes, i per altra banda, que van aplicar la desobediència civil contra els anglesos. Si la seva metròpoli hagués sigut una altra les coses probablement haurien anat de manera molt diferent.
El nom mateix d’aquesta costum em fascina. “civil” sembla que hagi de disculpar tots els mals que pugui causar qualsevol và ndal que vesteixi aquest adjectiu, com si fos una aura que l’envoltés i el protegÃs de tot mal (de fet, es pot saber quan una causa és seriosa fixant-se en quin col·lectiu assumeix aquesta mentida i quin no – els indis sabien perfectament a què s’exposaven, els estudiants “bolonyesos”, si en son conscients, ho dissimulen molt be). Tot té un cert toc irònic donat que el concepte de “civil” és bastant modern (i fals)… però això és tema d’un altre article. Bona reflexió… i no sabia això del tren.
La canción a la que se refiere el artÃculo, es una joya. Es una canción del primer disco de Gil Scott-Heron, y está repleto de referencias culturales.
Además la base con la flautita es genial. Para los que usáis Spotify (y los que no, recomiendo este programa de streaming de música por demanda) podéis escucharla aquÃ.
Muy recomendable por supuesto leer la información de la Wikipedia, está explicada la letra y el significado de todos los guiños culturales