¿Quieres que te enviemos los artículos por correo? cast / cat / Más

19 de Enero 2012 ,

Al DLV tenim una llista de correu per a comentar els temes que tractarem al programa. De tant en tant sorgeix alguna discussió molt interessant, i en Nacho va suggerir publicar-la al blog per evitar que mori en l’oblit.

Tot va començar quan el Crespo va enviar aquest mail:

Adrián Crespo

http://www.guardian.co.uk/science/blog/2012/jan/17/scientists-journalism

Carlos Fenollosa

No hi estic d’acord en molts punts (i tampoc estic d’acord en que pel fet de ser periodista et pots permetre certes llicències i “mentir” al titular) però és una lectura interessant i s’hi poden aprendre coses.

Adrián Crespo

Veus com no ens enteneu?

No és qüestió d’estar d’acord, és qüestió d’entendre la tasca del periodista, el seu públic, la seva rutina de treball i, sobre tot, les seves limitacions.

Carlos Fenollosa

No és un tema d’entendre la tasca del periodista, sinó de que el periodista entengui el lector.

M’agrada el model piramidal invers (es diu així?) però el 99% dels lectors es queden amb el titular. Per tant, no em sembla bé que s’agafin frases fora de context, tallades, hiperbòliques o enganyoses, encara que sigui amb l’objectiu d’ “obligar al lector a que llegeixi la notícia”.

El lector no llegeix la notícia, es queda amb la idea equivocada per culpa d’un mal titular, final de la història.

Aquesta és la meva crítica al periodisme.

Adrián Crespo

Ep, una cosa és una exageració i l’altra un engany.

Et repto a que resumeixis en 50 caracters un article científic mínimament rellevant. Et diré si jo personalment ho entenc o no. I crec que no soc un exemple clar de lector gilipolles.

Carlos Fenollosa

Em considero una persona raonable i accepto molts titulars en 50 caràcters sobre temes complexos. “Científicos españoles avanzan en la cura del cáncer”, per exemple. No està malament. No diu res però no està malament.

Ara dediquem més de 2 segons a redactar el titular. Primer, és de mala educació no nombrar els científics de l’estudi. Una excusa habitual és que la gent no els coneix pel nom i, per tant, és inútil. Això és el peix que es mossega la cua: cal dir els noms al titular i prou. “Sanz y González, de la UPF, avanzan en la cura del cáncer”. Això ja és més acceptable. Evidentment no posaran el títol de l’article perquè no l’entendrien ni les seves mares.

Però les meves crítiques no van en la línia científica, ja que entenc la dificultat inherent, malgrat que defenso el periodisme com un segon cicle sobre una base de coneixement específica.

La meva queixa va en una línia més global. Podria posar molts exemples però ahir mateix en vaig veure un. En Xavi, del Barça, va dir “Els àrbitres ens estan perjudicant aquest any, però no passa res, perquè l’any passat ens van afavorir”. Permeteu-me posar un exemple futbolístic de la premsa seriosa, no és el Marca sinò El País, els meus semidéus del periodisme esportiu.

Quin va ser el titular? Evidentment, “Xavi: Els àrbitres ens estan perjudicant”

Quin hauria de ser? Una cosa en la línia de “Xavi reconeix i accepta errors arbitrals com a part del futbol”

Ara em dius la gran diferència entre el primer i el segon per a la gent que només es llegeix el titular.

Ja no entro en diaris gratuits + El Periódico de Catalunya, on només busquen la conyeta al titular.

Que això sigui un producte de la pressió per publicar, la falta de coneixements, errors humans… ho entenc. Que es justifiqui con a pràctica habitual perquè “el periodisme és així”, doncs no.

I sobre el teu repte: potser series capaç de resumir en 50 caracters un article científic si tinguessis una base científica i no només estudis sobre epistemologia del periodisme. No obstant, no és una crítica a la persona o els estudis (que potser són millorables) sinó al sistema. En una redacció mínimament seriosa hi hauria d’haver un assessor científic per ajudar a aquestes tasques

Adrián Crespo

1.- Posar exemples lamentables no val. Estàvem parlant de periodisme científic i tu vas i em poses un exemple de periodisme esportiu que estic d’acord amb que és patètic en termes generalíssims. Feno, és la falàcia de l’home de palla. Òbviament, ni jo ni ningú mínimament crític et defensarà la premsa groga (les característiques de la qual, això t’ho reconec, s’extenen cada cop més com tics en els diaris seriosos).

2.- Un titular és només un titular. Pretendre avaluar un article només pel seu titular és com voler avaluar un article o un llibre científic pel seu títol. I hi ha molt textos acadèmics amb títols enginyosos que busquen exactament el mateix que el titular de premsa: atreure el lector. El rigor és dins del text: contrastació de fonts, profunditat, esperit crític…

3.- Crec que no cal omplir d'”assessors” una redacció, sigui de la mida que sigui i facturi el que facturi el mitjà. La tasca d’un periodista és informar-se, enterar-se… I estic d’acord amb que cal especialització, però després d’un temps dedicant-se a una matèria, un bon periodista és capaç d’explicar una bona història sobre el seu tema millor que un científic, un polític o un jugador de pòquer. Amb aquest darrer tema, com comprendreu, soc especialment sensible. :)

4.- Ja em diràs tu la importància per l’audiència de que els científics que avancen en la cura del càncer es diuen Sanz i Gonzàles. De debò creus que això és rellevant per la notícia? O estem parlant en termes de reconeixement i, ejem, de fama?

Carlos Fenollosa

Ok, ok, m’has pillat. A ningú li agraden aquests titulars i són mala praxis. Si em reconeixes que són mala praxis, t’ho compro. Però que no m’ho intentin justificar com a “és que no cabien més caràcters”. El titular mai pot tergiversar el contingut del text.

[un titular és només un titular]

Estem d’acord. El problema és, quants exemples lamentables hem vist? Jo sé assaborir un bon article i puc reconèixer-ne el mèrit, però la gent està massa acostumada a quedar-se amb el titular.

Cal trobar un equilibri, però la gent és massa mandrosa, no els hi facilitem encara més l’autoengany amb titulars hiperbolejats.

[sobre els assessors]

Deixar l’avaluació del rigor al criteri del periodista és perillós. Alguns sí tenen experiència, però n’hi ha molts que no. He vist massa burrades en premsa seriosa com per a negociar això. Assessors científics (i informàtics, etc), ja.

[sobre la importància dels noms als titulars]

El nom dóna autoritat a l’afirmació. Oi que no és igual “afiliados al PP dicen que ZP es tonto” que “Mariano Rajoy dice que ZP es tonto”? “Periodistas españoles afirman la caída de Rubalcaba” o “Gabilondo afirma la caída de Rubalcaba”. Doncs això. No és una qüestió de fama sinó de rellevància de la notícia.

Avui dia no aporta informació, perquè la gent no coneix els científics “top”, perquè no surten en premsa, perquè no aporta informació, perquè la gent no coneix els científics “top”, perquè no surten en premsa… bucle. Cal saber qui ha afirmat que estem avançant en la cura del càncer, si un becari o un catedràtic, encara que el cos de la notícia ho aclareixi (que molts cops ni ho fa, però again, és mala praxis i sé que no m’ho defensaràs)

Em queda el consol de que hi ha grans periodistes, i et considero un gran periodista tant pels texts com per la metodologia, però en la societat actual hi hassa “titularitis” on es primen els primer 80 caracters per sobre de la notícia. Twitter i facebook i demés no ajuden.

Encara recordo quan la gent es va indignar perquè “Cristiano Ronaldo paga IRPF del 5%” quan al cos de la notícia s’explicava que hi ha legislació del 2010 que ho arregla però que no es va aplicar amb caràcter retroactiu. De res em serveix un titular impactant que obligui a llegir la notícia si la gent no ho fa. És un titular poc adequat.

Crespo, la gent no llegeix més enllà del titular, i la principal responsabilitat de les redaccions d’avui dia hauria de ser la de fer un control exhaustiu dels titulars i el primer paràgraf de cada notícia.

Com veus les meves principals crítiques són als titulars. En general estic molt content amb la qualitat de la premsa d’aquest país i crec que els principals diaris, ràdios i TV són un exemple de com s’ha d’informar a la població. Però intentem aportar el màxim percentatge d’informació en el titular, en comptes d’impactar com una totxana a la cara i passar de llarg.

Adrián Crespo

Si la gent es queda amb el titular és cosa seva. És com dir-li a un cuiner que és dolent perquè fa plats amb foie mi-cuit perquè a la gent el fetge d’ànec li fa fàstic. Oi que tothom pot llegir si vol els text sencer? Estic d’acord amb tu: cal trobar l’equilibri.

El problema, com dius, és la tendència a quedar-nos amb els 80 caràcters. La por a la profunditat, que per altra banda té a veure amb les putes rutines productives dels periodistes: redaccions que han vist com es reduïa la plantilla en un 25% han de cobrir el mateix nombre de notícies i omplir el mateix nombre de planes. Saps a costa de què? De que el redactor mileurista hagi d’anar a tres rodes de premsa en un dia i no li doni temps de fer res mínimament en sèrio. Saps a costa de qui? De tots nosaltres com a lectors i ciutadans.

I això té a veure amb l’especialització de la que parlàvem. Actualment, a la majoria de diaris, la secció de ciència és la mateixa que la de societat/educació/tendències/senyores que fumen. Enlloc de pagar assessors (recorda que els mitjans no tenen un duro per contractar ningú i que de fet estan acomiadant redactors), no seria més fàcil que els periodistes poguessin fer bé la seva feina i no haguessin de compatibilitzar, parafrasejant Ana Botella, peres amb pomes.

Respecte el tema de la citació, t’accepto que a la societat en general fa falta més cultura científica, que ens cal conèixer el mundillo de la ciència i distingir tots plegats com a ciutadans un centre de recerca biomèdica punter del departament de recerca d’un hospitalet de províncies (amb molt respecte a les províncies). I això, de moment, només ho poden fer els mitjans de masses. Però insisteixo en que a mi me la bufa qui és qui. Precisament si som crítics amb la simplificació als mitjans hauríem de renunciar a posar nom propi als descobriments…. perquè després passa el que passa. Que la gent acabaria prejutjant les obres pel que saben del personatge i no pel valor del que fan. Si Valentí Fuster diu que és bo pel cor menjar polles, acabem tots a la nit amb la boca oberta. Un exemple perfecte d’això seria Manuel Castells i la seva predicció sobre l’euro, per exemple. Tot plegat molt científic no em sembla…

En realitat, en la base, crec que estem totalment d’acord: simplificacions, les justes.

Carlos Fenollosa

Doncs tanquem el tema; admeto que estic d’acord amb la teva resposta *excepte* amb la metàfora. Si un cuiner fa foe mi-cuit amb forma de trunyo de vaca, és culpa seva perquè la presentació no es correspon amb el gust

Tant de bo a les redaccions comencin a proliferar els periodistes amb una base de coneixements més enllà de la pròpia carrera de periodisme. Tothom ho agrairà

1 comentario

  1. Jueves, 19 de Enero de 2012 a las 16:31 | #1

    En honor a la veritat, s’han censurat algunes respostes d’alguns tertulians que cridaven al linxament dels periodistes, pornografia i futbol. Tampoc us penséssiu que som com l’Àgora del 33.

  1. Sin trackbacks aún.
Comentarios cerrados.