Una directora de pel·lícules pornogràfiques anglesa es presenta a per diputada al Regne Unit, mentre a Colombia Gabriel Garcia Márquez dona suport a una candidata que promet publicar fotos seves despullada si és escollida diputada. Al programa Extraradi, de COM Radio, això els va cridar l’atenció, i el dijous 18 de març em van convidar a assistir-hi, per parlar de l’estranya relació entre política i pornografia, i en general de candidatures “peculiars” en aquest sentit.

Un tema una mica lleuger, però la política no té perquè ser sempre tant seriosa…

Podeu descarregar la intervenció aquí o escoltar-la directament des de la web de Extraradi.

(Article publicat a mintsmind)

Fa uns dies, un article de la BBC es preguntava per què a vegades les persones voten en contra dels seus interessos. L’autor de l’article, centrat en el debat sobre la reforma sanitària que impulsa el president Obama, es pregunta  com és que moltes vegades les classes més desafavorides prenen postures properes al Partit Republicà.  Per contra, els  demòcrates tenen aparentment els fets a favor, però al mateix temps els costa molt connectar amb aquells segments socials que haurien d’estar més interessats en les seves propostes.

Hi ha una explicació. Com per exemple que el relat sempre supera les fredes estadístiques, o que la relació emocional que l’elector pugui amb unes idees o una opció de vot és molt més poderós que els arguments i els fets (i encara més manipulable). A tot això, s’hi suma la facilitat amb que els demòcrates cauen en la condescendència i en el donar per descomptat que els ciutadans més humils els han de donar la raó automàticament. I aquesta actitud sovint genera un efecte rebot que els republicans saben aprofitar, atiant l’odi a l’elitisme intel·lectual demòcrata, per guanyar-se el vot d’uns electors que, amb les xifres a la mà, haurien de ser qualsevol cosa menys republicans.

En llegir anàlisis d’aquesta mena, és inevitable preguntar-se si són aplicables a la nostra realitat. No tenim cap política en agenda tant divisiva ni dramàtica com és la reforma sanitària, ni es dóna un fenomen com el de que una opció política sigui percebuda com “intel·lectual” en un sentit negatiu del terme. Per la qual cosa, una analogia directa no és possible. Però en realitat, en particular a Catalunya podem veure com hi ha qui es beneficia de fer prevaldre el relat i la implicació emocional, a pesar de tenir les xifres i els fets en contra. És clar que tots els partits intenten aconseguir aquest efecte en alguna mesura, però a jutjar pels resultats de les darrers eleccions generals a Catalunya (2008), sembla evident que el PSC porta avantatge.

Apel·lar al relat i a allò més visceral ha donat molt bons resultats al PSC, a través de les conegudes campanyes Si tu no hi vas, ells tornen amb les quals ni s’acosta en el terreny de la discussió i dels fets. Però mirant més enllà, criden l’atenció els moviments de CiU en l’àmbit de la comunicació, amb una renovació de la seva imatge cap a Tots som CiU, i un plantejament molt més dirigit cap a tocar la fibra que no pas a convèncer. Pot ser que CiU s’estigui posicionant per jugar en el camp del relat i de l’emoció?

Jugant a eurodiputats

Els diaris van plens de portades sobre guanyadors i perdedors, discussions, valoracions i estadístiques, les noticies ensenyen entrevistes, crítiques i felicitacions, la gent està trista de que “ellos” hagin guanyat i l’atmosfera general és la d’unes post-eleccions, si bé unes apàtiques i amb poc èxit.

Just as planned.

Els eurodiputats als que tocarà ocupar els seus llocs duran a terme una nova edició de la tragèdia titulada Unió Europea (o URSE pels amics). El parlament Europeu es l’únic òrgan de la burocràcia europea escollida en votació. La seva funció és poc més que consultiva, requerint-se la seva participació només per casos concrets de directives com assignacions de subvencions i nominaments de nous czars a la Comissió Europea. Els òrgans europeus que tenen el poder d’iniciativa legislativa, bàsicament la Comissió Europea i el Consell Europeu, no són construïts per elecció sinó designats pels seus pars i untats al parlament. L’estructura real de la Unió Europea recorda més a la oligarquia parlamentària d’Iran que a una república o democràcia que considerariem occidental. Però si la gent vol creure que les eleccions europees serveixen per alguna cosa, millor per ells.

Clau estatal

Tot i que les eleccions en sí són totalment irrellevants, les seves repercusions a nivell de cada país no ho són en absolut. Obviament no es poden identificar els resultats de les eleccions europees i unes hipotètiques nacionals (entre altres raons pel “vot útil” i la baixa participació), però sí que es pot fer una valoració general en termes de tendències. I la tendència és clara: Obviant les circumstàncies particulars de cada país, els votants han rebutjat el llenguatge polaritzador i culpabilitzador dels partits d’esquerra, i dels seus plans de subsidis generalitzats, apostant cap a programes fiscalment conservadors (o el que s’entén per fiscalment conservador a Europa), i cada cop més gent veu a Europa més com un problema que una solució i vota en conseqüència. També s’ha vist una polarització general de l’electorat, on els partits comunistes i ecologistes han sortit beneficiats, a més d’alguns partits populistes de caire neo-nazi.

Tot i que en conjunt el resultat d’aquestes eleccions són bones noticies, a la pràctica no es materialitzarà cap canvi fins que no es celebrin les respectives eleccions de cada país. I tot i així, els seus governs continuaran lligats a les tenebres de les directrius europees, així que en la seva major part tot canviarà per quedar-se igual.

L’ascens de Mr. Wilders

Una de les notes més remarcables d’aquestes eleccions és l’ascens estel·lar del Partit per la Llibertat (PVV) del polític holandés Geert Wilders, que ha passat de quedar tercer amb el seu anterior partit, el VVD, a quedar segon i a tant sols 3 punts del primer partit, el democristià CDA. La clau de l’ascens meteòric de Wilders, que fa dos anys comptava amb un suport bastant marginal de l’electorat holandés i al que els sondejos apunten com segona força del país en les pròximes eleccions nacionals, ha sigut el seu programa llibertari, profundament anti-europeu i contrari a la immigració descontrolada en un país escanyat d’impostos, regulacions i psicopatía postmodernista que ha vist com les seves taxes de criminalitat pujaven com l’espuma davant l’arribada de gent d’Europa de l’Est i de països musulmans (La Haya té actualment un 15% de població musulmana, i Amsterdam un 25%). Un partit belga similar, Vlaams Belang, també ha obtingut molts bons resultats, tot i que no tan destacats com els del PVV.

Com era d’esperar, els mitjans de comunicació no s’han fet pregar i des que va començar la campanya han estat insistint en el perill dels partits “d’extrema dreta”, fent honor a la campanya dels seus patrons. El circ va ser especialment divertit quan es van filtrar “accidentalment” els resultats de les eleccions holandeses i es va veure evident que el PVV pasaria a ser la segona força holandesa al Parlament Europeu. Si algú volia una explicació sobre perquè els ràtings de TV3 (i de totes les cadenes en general) s’estan ensorrant, allà la té. Periodisme de primera categoria, així m’agrada. Stay classy, TV3.

Com que aquesta setmana no podrem parlar de les eleccions per ser jornada de reflexió, us oferim un àudio molt curiós. Us heu fixat mai, quan aneu a votar, que a més dels grans partits hi ha més paperetes d’altres candidatures? Aquells partits polítics sense cap diputat, que destaquen per la seva radicalitat, o per centrar-se en un tema peculiar… com la Falange Española, el Partido Antitaurino, o la Unificación Comunista de España, per posar uns exemples.

Doncs avui dijous el company Galceran ha intervingut en el programa Extraradi, de COMRàdio, per a parlar-ne com a politòleg i consultor. N’ha fet una introducció i un breu repàs, que pot ser d’interès també pels oients del DLV, sobretot per aquells més interessats per temes polítics.

Podeu escoltar la seva intervenció on-line a aquest enllaç o descarregar directament l’arxiu mp3 a aquest altre. És una entrevista molt curteta però que val la pena!