Per una vegada haurem de partir dels fets, i prego que no confonguem “l’ésser amb l’haver d’ésser”.

Fet primer: a l’hora de fer actuacions, ja sigui d’obres públiques o de política social, qui governa aplica les seves mesures en funció de la majoria que representi. Així, quan es proposa un determinat projecte i no s’ha de negociar amb ningú més, totes les paperetes diuen que s’acabarà fent.

Fet segon: Encara que tot és decidit sense masses possibilitats d’incloure-hi una esmena, normalment s’intenta justificar aquests rampells demostrant que, de fet, compten amb el suport d’una amplia majoria de la població. Així, es duen a terme una sèrie d’enquestes, no abans sinó després d’haver elaborat la proposta. D’aquesta forma sembla que el “poble” participi en la presa de decisions.

Un parell d’exemples: Aquest matí he patit una enquesta sobre la meva opinió d’incloure un carril VAO a la C-58. Deixant de banda les possibles bondats d’una via d’alta ocupació, personalment crec que la iniciativa no millorarà el transit en hora punta. Aquest és causat per molts motius (mal disseny del nus de la Trinitat, falta de transport públic eficient a la zona…), però el que més em crida l’atenció és que el carril s’està construint, i per tant és una enquesta que publicita les bondats de la mesura.

Evidentment la meva opinió no importa per a res, i l’enquestadora ho deixa clar tot ensenyant-me un conjunt de fotos d’autopistes atapeïdes, que contrasten amb la calma i l’oasi de pau dels carrils VAO de les fotos adjacents. Si fos una enquesta de debò, haurien de preguntar l’edat, professió, i d’altres dades importants per saber si la mostra és representativa. Hauria de ser molt ingenu si pensés que l’enquestadora no en fa unes quantes d’amagat, per acomplir les expectatives.

Anem a per l’altre exemple, en aquest cas d’una actuació que encara no s’està executant: convertir la Avinguda Diagonal de Barcelona en un passeig. Si feu memòria recordareu que fa uns mesos l’alcalde Hereu (de Joan Clos) va anunciar la intenció del consistori de convertir la famosa avinguda en una espècie de Rambla. De fet no m’estranya, veient com està Ciutat Vella. Crec recordar que hi va haver cert rebombori, ja que tallaria una artèria de la circulació de la ciutat, sense oferir cap alternativa, excepte la d’anar a peu.

Mesos més tard, apareix una plana web on la ciutadania barcelonina podia “opinar” i realitzar “propostes” sobre el futur de la Diagonal. Seguint la meva teoria sobre les intervencions als fòrums, només qui tenia una opinió radical o havia superat el seu nivell d’indignació hi participà. M’atreveixo a dir que ni tan sols això, i que aquells predisposats a entrar a la plana també ho estaven a opinar “positivament” i de forma “cívica”.

Resultat d’aquesta vergonyosa “consulta popular”: 90.000 persones consultades que proposen que la Diagonal sigui un passeig i que el Trambaix el creui. Es veu que la classe política és en aquest cas en clara sintonia amb la població, doncs la amplia majoria de la gent de Barcelona, segons l’enquesta, espontàniament proposa el mateix que havia presentat l’ajuntament. Fins i tot es demana al consistori que tingui en compte els vehicles i la mobilitat!

En conclusió, el valor de les enquestes és confirmar els projectes que s’elaboren al marge dels ciutadans i donar-los legitimitat “democràtica”, altrament dita publicitat. Com va dir cert personatge d’una novel•la de Frank Herbert, “com sabrà el poble que som els bons si no li diem?”

Feia dies que em tombava pel cap escriure alguna cosa sobre aquest tema, i vet aquí que l’amic Carles ens munta aquest tinglado per a que ens desfoguem del que no podem dir en antena o que se’ns oblida esmentar.

El que jo, com a patidor usuari de RENFE, voldria ressaltar amb aquest humil (i espero que breu) escrit, es l’espiral de contradiccions en que estem immersos respecte al tema de la pujada de les tarifes de TMB, les limitacions variables de velocitat i d’altres pujades de peatges. Tot això acompanyat del discurs “bonista” (com diria l’amic Àngel Cebrian) del Govern i de la conselleria corresponent.

Tenim per una banda les limitacions de velocitat que fins ara eren de 80 kilòmetres per hora a l’entrada de Barcelona i àrea metropolitana. El pretext era contaminar menys, evitar accidents i retencions. De reduir retencions, res de res, això ho he corroborat personalment en nombroses ocasions. Pel que fa a la pol·lució, millor no dir res, perquè crec recordar que ja ho vam comentar en el seu dia al podcast. La conselleria de medi ambient es congratulava d’haver reduït les emissions un 3%, sense tenir en compte que l’error de l’estadística era… d’un 3%!! O sigui, que tan podien haver baixat un 6% com un 0%. En fi…com a mínim sí es cert que es van baixar els accidents.

Ara ens trobem que aquestes mateixes ments pensants volen instaurar un límit variable, que pot anar des de 40 km/h a 80. L’excusa es la mateixa. La cosa potser colaria, si no fos perquè la mateixa setmana que va sortir aquesta proposta, els mossos van presentar un informe amb la quantitat de diners percebuts durant l’últim any gracies a les multes, i la previsió que feien per a l’any vinent amb el límit de velocitat variable. Em sembla que la quantitat recaptada (efectivament, això es una recaptació) pujava a noranta milions d’euros, que representava un augment estratosfèric respecte a l’any precedent.

Tot això, prendria un cert sentit si fem un esforç de pensament, consistent en recargolar el plantejament de la conselleria. Així arribaríem a la conclusió que tot plegat es una estratègia per fomentar l’ús del transport públic. Ells no volen recaptar més diners, volen donar una empenta dissimulada a l’usuari cap a la direcció correcta. Psicologia inversa, potser? Ni idea.

Bé, però llavors hi ha un segon factor que grinyola, i és la pujada de tarifes de TMB. D’un 7% en les T-10, que son les més utilitzades, i un percentatge variable a la resta de targes de transport. Sempre per sobre de l’IPC, per descomptat. Si aquesta pujada del preu anés acompanyada d’una pujada en la qualitat dels serveis… doncs mira, jo encantat. Pago, i “aquí paz y después gloria”, que diuen. Les declaracions de l’alcalde Hereu, aquell senyor que cedeix gratuïtament terrenys del Fòrum per pintar cares gegants de l’Obama, les declaracions dic (que per cert, a mi em semblen surrealistes venint d’un individu que es desplaça amb cotxe oficial i no toca el transport públic des de fa la catipén de temps), són que la pujada és justa i necessària. La veritat és que com a usuaris, els catalans tenim unes “tragaderes” impressionants. Jo també, que consti.

Si volen reduir la contaminació han de fomentar el transport públic, però per fomentar l’ús del transport públic, pujar les tarifes no hem sembla el més eficaç. O es que a lo millor soc ruc, que també podria ser.

Soc conscient que no arreglaré res amb aquest article, però com a mínim vull posar de relleu i denunciar aquest candau que ens volen fer entre uns i altres. D’aquestes mesures clarament recaptadores. Que ens volen fotre els calers per les dolentes o per les dolentes. Tenim un govern com un ou kinder: per fora es d’esquerres i ecologista, però per dins amaga un escanyapobres.