Archivo

Entradas Etiquetadas ‘Iran’

Aquesta setmana obrim amb l’escàndol de desviament de fons al Palau de la Música, una auditoria confirma que el 16% dels informes encarregats per la Generalitat són de dubtosa utilitat, més diners per a la cúpula de Barceló, els jutges de l’Audiència fan un lleig al Patronat de la Sagrada Família i finalment augmenta la pressió sobre Iran.

Descarregar el programa i altres serveis

Podeu escoltar el programa des del reproductor que hi ha a la secció de la dreta, o bé baixar directament el fitxer mp3 des d’aquí. Recordeu que us podeu apuntar a la nostra pàgina del Facebook y deixar comentaris a l’Itunes, si el feu servir.

Vols saber quin dels tertulians de Dóna’m la veu ets? Fes el nostre test del Facebook! És semblant als tests estúpids que fan els teus amics, però el nostre mola més. I no t’oblidis de deixar un comentari amb els resultats, si no, no podrem saber qui t’ha sortit.

26 de junio

Leyendo las noticias de Irán se me ocurre la idea loca que escribo en el título. Si se piensa en teoría política, prescindiendo de análisis parciales de izquierda o derecha, no deja de ser el arte de administrar una sociedad en un espacio determinado. Las diferencias ideológicas se refieren a las formas de administrar e incluso cambiar esa sociedad, pero en esencia el fin de la política es siempre este mismo.

Pero administrar no significa ser presidente de un consejo de una empresa, puesto que la sociedad tiene sus propias pautas de comportamiento. Ésta se parecería a un caballo, siendo el gobierno de turno su jinete (otra idea loca: el marxismo cree que el caballo puede pensar racionalmente, el capitalismo salvaje ofrece zanahorias). Aunque el caballo esté domesticado, no siempre puede ser obligado a hacer determinadas cosas, más si está asustado o barrunta algún peligro. Si obligas al caballo por encima de su capacidad, entonces te tira al suelo, sin pensar y por muchas zanahorias que le presentes no consigues nada.

Un sistema de gobierno administra la totalidad de la sociedad, y no sólo la parte que le ha dado su confianza (ya sea por votación o golpe de estado). Esto ocurre siempre, sin importar la cantidad de gente que esté claramente a favor de la propuesta (para gobernar sólo se necesita la indiferencia, no hace falta convencer, ¿verdad Zapatero?). Siguiendo con el caballo, a éste no le importa si su jinete es buena persona, o un sinvergüenza, porque quiere su zanahoria. La principal conclusión de lo anterior es que el arte de gobernar se basa en administrar mínimamente para todas las capas sociales, y aunque favorezcas a los tuyos, que es normal, nunca debes provocar en el resto la sensación de “o todo o nada”.

Entonces… ¿por qué se da una revolución? Porque se rebasa cierta línea no visible, pero que existe. Cambiando la metáfora por la del blog, se cruza el umbral del comentario. Normalmente un artículo en un blog lo que genera es indiferencia. Puede ser que al leerlo se esté más o menos de acuerdo, pero normalmente no se deja comentario. Incluso se da el caso de no querer dejar un comentario ante las salvajadas que ha escrito algún comentarista, que echan para atrás (siempre hay radicales que piden la revolución por “sistema”). Pero hay una línea en la que la indignación o el entusiasmo hace que la gente que nunca escribe lo haga, y en un éxtasis (para el autor, claro), ¡se llega a ser portada del menéame!

Lamentablemente, no nos engañemos, con el siguiente post vuelve la indiferencia.

20 de junio

Hola de nuevo.

Esta semana tenemos un “pack” sobre Oriente Medio, entrando a fondo en las elecciones en Irán y el anuncio de Netanyahu sobre la posible creación, con condiciones, de un Estado Palestino. Mencionamos por encima cómo es que puede ser noticia el que Obama mate una mosca y, peor, la reacción de PETA, que pierde toda credibilidad —aunque ciertamente mantiene la coherencia con sus principios.

En otro orden de cosas, en Vigo aprueban una normativa municipal que recuerda al «régimen anterior», y el gobierno sube los impuestos sobre el tabaco y gasolina, algo que enfurece mucho a Crespo y agrada a Carlos, quienes se ponen a discutir sobre qué es una política de derechas o de izquierdas.

¡Nos vemos la semana que viene!

Descargar el programa y otros servicios

Podéis escuchar el programa desde el reproductor que hay en la sección derecha, o bien bajar el audio mp3 desde aquí. Si estáis de buenas, os agradeceremos que os apuntéis a nuestro grupo en Facebook o nos dejéis un comentario en iTunes, caso de que uséis estos servicios.

Si quieres saber qué tertuliano de Dame la voz eres, ¡prueba el test de Facebook! Es parecido a los tests estúpidos que hacen tus amigos, ¡con la diferencia de que el nuestro mola! Y no te olvides de dejar un comentario con los resultados, nosotros no podemos saber quién te ha salido.

14 de junio

Dado que el tema de Irán se está poniendo de lo más interesante, os dejo aquí un par de links para que os informeis si quereis hacerlo (nuestros medios de comunicación, para variar, están obviando toda la información de interés.

http://www.stratfor.com/

http://www.debka.com/

En drudgereport.com también hay algo.

Cuando pueda expandiré mi visión del tema.

EDIT: Como no quiero saturar el blog de DLV voy a seguir el tema de cerca en mi antiguo blog, thenorthcave.blogspot.com thenorthcave.mee.nu . Cuando tenga algo estructurado y decentemente escrito lo colgaré aquí, pero el liveblogging y los informes cortos los haré allí. Los comentarios serán bien recibidos.

U.S. President Bush at Ground Zero

A menys de 24 hores de que el nou mesíes de la MSM rebi la seva corona, és el moment de mirar enrere cap a l’era que s’acabarà el dimarts a la tarda, sens dubte per a alegria de moltes persones al voltant del planeta, i principalment de la pròpia premsa que ha dedicat els últims 8 anys a perseguir el president sortint sense treva ni descans.

La presidència de George W. Bush, la 43ena de la història dels Estats Units, ha sigut una presidència marcada per les crítiques constants provinents de tots cantons, algunes racionals i altres… no tant. Demòcrates, republicans, premsa domèstica i extrangera, tots es van apuntar al carro escrutant amb lupa cada moviment del president, tant si hi havia alguna cosa per criticar com si no.

Les seves legislatures, que haurien passat a la història com completament carents d’interés en el mon pre-2001, han quedat marcades per la guerra que va llançar el 2003 contra el règim de Saddam Hussein en una resolució en el Congrés dels Estats Units passada amb 23 punts (un dels quals era la tant criticada amenaça de les WMD). Va ser una guerra que contra tot pronòstic (amb notables excepcions) va començar de manera impecable, contra tot pronòstic (amb més excepcions) es va veure complicada per la interferència dels països veïns que van estimular la creació de moviments terroristes dins el país en adició dels lleialistes del règim de Saddam, i contra tot pronòstic (més excepcions) va ser guanyada decisivament el 2008.

Tot i ser des d’una perspectiva històrica una guerra particularment poc sanguina, que ha propiciat múltiples avanços tecnològics, ha alliberat 30 (50 si comptem Afganistan) milions de persones de la tirania i ha insuflat una bafarada d’aire fresc i democràtic en una regió molt necessitada d’ell, ha sofrit simultàniament un dels assetjaments mediàtics més grans ever, amb la possible excepció de la segona Intifada a Israel, menyspreant els històrics i abundants triomfs, i emetent noticies negatives allà on en podien trobar, des d’anomalies ocasionals que no haurien merescut ni una menció en un altre lloc i moment fins a fabricacions totalment falses, i tintant tot el conflicte en un marc colonial del que qualsevol persona amb mínim sentit comú no podria més que riure’s.

Sota l’ombra d’aquesta cobertura perversa, els altres assumptes que podrien haver dominat la legislatura queden amagats, com la reforma del sistema educatiu i la seguretat social que va emprendre el president Bush al principi de la primera legislatura, les rebaixes fiscals que van permetre una gran recuperació després del 2001, la tant discutida Patriot Act, els programes d’ajut al tercer mon (particularment els colosals esforços per combatre la SIDA) i un clima de debat bipartisà poc habitual en els anys anteriors, per no parlar de l’assoliment de notables bones relacions amb països que històricament no s’hi havien prestat, per exemple, amb Xina.

Tot i haver estat plagada d’errors i polítiques que no s’han mostrat eficaces, ha sigut una administració que no ha dubtat a fer canvis quan s’ha necessitat, substituint càrrecs i modificant el curs per tal d’arribar a destí, sense eclipsar una visió moral molt poc comuna en un polític, i encara menys en un president. George W. Bush ha sigut un president que ha demostrat una gran enteresa, fermesa de caràcter i de ment, al mateix temps que un enorme sentit de l’humor i un savoir faire “campechano” conscient de que ningú es pot prendre a si mateix massa seriosament, plagat d’anècdotes simpàtiques i commovedores que no han sortit a la llum més que a través de la Blogosfera o enterrats darrere pàgines de torrents de criticisme. (Els que s’informen a través de medis de per aquí s’estaran preguntant, “de què parla aquest boig?” Q.E.D.)

Absolutament tothom està d’acord en que la presidència de George W. Bush passarà a la història. El gran cisme va sobre en quin dels dos cantons hi passarà, si al costat dels seus honorats compatriotes Washington, Lincoln, FDR i Reagan, o al costat dels infamiats Nixon i Carter. La MSM, seguint la seva innamovible imparcialitat, ja ha pres cantó en l’assumpte, i la major part de les ovelles que s’informen a través d’ella l’han seguit. Però els historiadors no ho tenen tant clar.

El govern de Bush, com van fer els seus antecessors en nombrosos països, ha plantat la llavor de la Llibertat en la històricament tirànica societat àrab. El que faran amb ella i les meravelles que retornaran al mon a canvi, encara no les sabem. La resposta a aquestes preguntes serà la que establirà en la meva opinió (i la de molts altres) a George W. Bush a la cima dels governants, no solament d’Estats Units, sinó de la Història. Però aquesta resposta ja no és a les seves mans, sinó a les dels seus alliberats. I a les nostres.

Thank you and Farewell, President Bush. Time will tell.

Leer más…

Cuando los diarios o la televisión españolas (o catalanas, para el caso es lo mismo) informan sobre una guerra en la que Israel es uno de los contendientes, ni tan siquiera hace falta seguir la noticia para saber que es lo que dirán. Si la IDF quita del medio a un líder terrorista, estará “poniendo en peligro a civiles” y “provocando violencia”. Si llueven misiles sobre Ashkleton o S’derot, “se han lanzado cohetes de Gaza”, vamos, como si eso pudiera herir a nadie… no, verdad? Si les cae una bomba a un grupo de milicianos, “Israel asesina a 20 civiles”… no hace falta que vaya siguiendo.

En esta guerra informativa of sorts, las víctimas mortales siempre son la verdad y la razón, no necesariamente por este orden. Cuando el discurso ya está elegido de antemano, los hechos no tienen demasiada importancia y se ajustan al guión del día, y razonar… para qué? si ya sabes la respuesta, no hace falta pensar más allá. No pagamos para pensar, sino para leer y obedecer como borregos. Israel es el mal, y circulen que aquí no hay nada que ver.

Si estais leyendo blogs como este, es posible que, como yo, echeis en falta un poco de información y análisis objetivo en los medios. Por eso, después de estar unos días siguiendo el tema como he podido, pretendo echar mis cinco céntimos en el asunto. Tomadlo como una guia para ver esta guerra con un poco más de perspectiva.

Por cierto, es largo. No lo pretendia pero ha salido así. Es vuestra última oportunidad para huir, ahora que podeis.

Leer más…