L’espectacle mediàtic d’aquests dies sobre les polèmiques (i falsejades) declaracions del Papa sobre la SIDA a l’Àfrica han estat lamentables. Des de crítiques ad hominem a crides perquè sigui jutjat per crims contra la humanitat, diaris, televisions i organitzacions de tot el món li han tirat tot el que tenien, agafant les seves paraules fora de context i prenent-les amb els arguments tergiversats, en lloc d’apreciar el profund coneixement que contenen.

La mentida més extesa (i la que vaig sentir en primer lloc per TV3) va ser que el Papa va dir que “Els condons empitjoren el problema del SIDA”. Si un metge o un biòleg haguès dit això sense context, per suposat que seria reprobable. Els condons ajuden, estúpids. Però el Papa no va dir això, ni parlava de medicina. Les seves paraules reals van ser aquestes (la transcripció original és aquesta, per si algú sap italià).

If the soul is lacking, if Africans do not help one another, the scourge cannot be resolved by distributing condoms; quite the contrary, we risk worsening the problem. The solution can only come through a twofold commitment: firstly, the humanization of sexuality, in other words a spiritual and human renewal bringing a new way of behaving towards one another; and secondly, true friendship, above all with those who are suffering, a readiness – even through personal sacrifice – to be present with those who suffer. And these are the factors that help and bring visible progress.

Veient el paràgraf sencer s’entén el que volia dir en Benet XVI. I també s’entén perquè la premsa no el va entendre, doncs el text parla de l’ànima, i els periodistes fa temps que van demostrar que d’això no en tenen. Però pels que encara conservem una mica de sentit comú és senzill de veure què pretenia comunicar el Papa amb aquestes paraules.

Limitar-se a enviar uns quants milions de condons cada any no és una solució seriosa al problema, i menys a l’Àfrica, en una terra tan allunyada de la civilització. És una solució que permet als governs occidentals, per exemple a l’espanyol, sentir-se be i solidaris amb el tercer mon i aquestes coses que es porten tan de moda últimament, però a efectes pràctics no fa més que retrassar la resolució, afegir segons a una conta enrere que no para.

Per seguir l’analogia de l’home que passa fam i els peixos, l’equivalent del plantejament actual de les estratègies anti-SIDA de la UNAIDS és senzillament anar donant peix regularment al pobre home fins el dia en que, per algun miracle, deixi de tenir gana (es podria argumentar que aquest “miracle” és la tant esperada vacuna contra la SIDA, però en el hipotètic cas de que es descobreixi a curt termini m’agradarà veure com es produeix i distribueix). El Papa, amb la claredat de ment que el caracteritza, ha remarcat allò que és evident: S’ha de fer entendre a l’home que deixarà de tenir gana quan es posi a pescar, i a continuació ensenyar-li a fer-ho.

Amb aquesta filosofia la USAID va crear fa anys el programa ABC (Abstinence/Being Faithfull/Condoms), que ha estat operant a diversos països de l’Àfrica des del segle passat. Aquest programa es basa en tres punts: Promulgar l’abstinència com a millor mètode antiinfecció, estimular la fidelitat de les parelles per limitar els vectors possibles d’infecció, i ensenyar i estimular l’ús del preservatiu (de la mateixa manera com ho fa la UNAIDS). És a mitges un programa d’ajuda i a mitjes un experiment social, dissenyat per africans, per intentar canviar les tendències barbàriques dels llocs on es va implantar, i permetre una regeneració al mateix temps de salut, moral i qualitat de vida a la regió.

Els resultats de tal programa han sigut variats però en global positius. Uganda va veure reduïda la seva taxa d’infecció de SIDA del 15% al 6% entre el 1991 i el 2004, i altres països de la regió han  notat millores similars des de l’implantació d’aquest programa. Això no ha impedit que la premsa i organitzacions de tot el món hagin criticat la mesura per les seves connotacions religioses i hagin fet tot el possible per esquitxar la seva reputació i despreciar els seus resultats. El fet de que el programa sigui financiat per una organització del govern americà, i que hagi rebut una gran empenta gràcies als fons destinats a ella pel demoníac ex-president Bush no ajuda gaire als ulls dels mitjans internacionals.

Més important que les simples taxes d’infecció és el canvi que poc a poc aquesta i altres iniciatives en molts camps poden anar inflingint en la psicologia dels diferents pobles africans. Una autèntica solució és aquella que és autosostinguda, que arribat a un moment ja no precisa d’intervenció exterior. Un cop l’home ha aprés a pescar i té la motivació, mai més ens haurem de preocupar per ell. Si els països africans, tant el poble com el seus dirigents, es convencen de que necessiten canviar per trobar un final a la epidèmia i són instruïts per a tal fi, no caldrà enviar cap carregament més a l’altra banda del mediterrani. Així ens podrem començar a preocupar dels infectats que tenim a Europa mateix, o d’altres temes més seriosos.

Tenim la fortuna de tenir un Papa més savi del que podriem haver demanat. Però no espereu que ningú de per aquí li ho reconegui. Per als europeus la veritat i la moral són dos cadàvers enterrats furtivament al jardí, i no toleraran que ningú se’ls posi a cavar.

A menys de 24 hores de que el nou mesíes de la MSM rebi la seva corona, és el moment de mirar enrere cap a l’era que s’acabarà el dimarts a la tarda, sens dubte per a alegria de moltes persones al voltant del planeta, i principalment de la pròpia premsa que ha dedicat els últims 8 anys a perseguir el president sortint sense treva ni descans.

La presidència de George W. Bush, la 43ena de la història dels Estats Units, ha sigut una presidència marcada per les crítiques constants provinents de tots cantons, algunes racionals i altres… no tant. Demòcrates, republicans, premsa domèstica i extrangera, tots es van apuntar al carro escrutant amb lupa cada moviment del president, tant si hi havia alguna cosa per criticar com si no.

Les seves legislatures, que haurien passat a la història com completament carents d’interés en el mon pre-2001, han quedat marcades per la guerra que va llançar el 2003 contra el règim de Saddam Hussein en una resolució en el Congrés dels Estats Units passada amb 23 punts (un dels quals era la tant criticada amenaça de les WMD). Va ser una guerra que contra tot pronòstic (amb notables excepcions) va començar de manera impecable, contra tot pronòstic (amb més excepcions) es va veure complicada per la interferència dels països veïns que van estimular la creació de moviments terroristes dins el país en adició dels lleialistes del règim de Saddam, i contra tot pronòstic (més excepcions) va ser guanyada decisivament el 2008.

Tot i ser des d’una perspectiva històrica una guerra particularment poc sanguina, que ha propiciat múltiples avanços tecnològics, ha alliberat 30 (50 si comptem Afganistan) milions de persones de la tirania i ha insuflat una bafarada d’aire fresc i democràtic en una regió molt necessitada d’ell, ha sofrit simultàniament un dels assetjaments mediàtics més grans ever, amb la possible excepció de la segona Intifada a Israel, menyspreant els històrics i abundants triomfs, i emetent noticies negatives allà on en podien trobar, des d’anomalies ocasionals que no haurien merescut ni una menció en un altre lloc i moment fins a fabricacions totalment falses, i tintant tot el conflicte en un marc colonial del que qualsevol persona amb mínim sentit comú no podria més que riure’s.

Sota l’ombra d’aquesta cobertura perversa, els altres assumptes que podrien haver dominat la legislatura queden amagats, com la reforma del sistema educatiu i la seguretat social que va emprendre el president Bush al principi de la primera legislatura, les rebaixes fiscals que van permetre una gran recuperació després del 2001, la tant discutida Patriot Act, els programes d’ajut al tercer mon (particularment els colosals esforços per combatre la SIDA) i un clima de debat bipartisà poc habitual en els anys anteriors, per no parlar de l’assoliment de notables bones relacions amb països que històricament no s’hi havien prestat, per exemple, amb Xina.

Tot i haver estat plagada d’errors i polítiques que no s’han mostrat eficaces, ha sigut una administració que no ha dubtat a fer canvis quan s’ha necessitat, substituint càrrecs i modificant el curs per tal d’arribar a destí, sense eclipsar una visió moral molt poc comuna en un polític, i encara menys en un president. George W. Bush ha sigut un president que ha demostrat una gran enteresa, fermesa de caràcter i de ment, al mateix temps que un enorme sentit de l’humor i un savoir faire “campechano” conscient de que ningú es pot prendre a si mateix massa seriosament, plagat d’anècdotes simpàtiques i commovedores que no han sortit a la llum més que a través de la Blogosfera o enterrats darrere pàgines de torrents de criticisme. (Els que s’informen a través de medis de per aquí s’estaran preguntant, “de què parla aquest boig?” Q.E.D.)

Absolutament tothom està d’acord en que la presidència de George W. Bush passarà a la història. El gran cisme va sobre en quin dels dos cantons hi passarà, si al costat dels seus honorats compatriotes Washington, Lincoln, FDR i Reagan, o al costat dels infamiats Nixon i Carter. La MSM, seguint la seva innamovible imparcialitat, ja ha pres cantó en l’assumpte, i la major part de les ovelles que s’informen a través d’ella l’han seguit. Però els historiadors no ho tenen tant clar.

El govern de Bush, com van fer els seus antecessors en nombrosos països, ha plantat la llavor de la Llibertat en la històricament tirànica societat àrab. El que faran amb ella i les meravelles que retornaran al mon a canvi, encara no les sabem. La resposta a aquestes preguntes serà la que establirà en la meva opinió (i la de molts altres) a George W. Bush a la cima dels governants, no solament d’Estats Units, sinó de la Història. Però aquesta resposta ja no és a les seves mans, sinó a les dels seus alliberats. I a les nostres.

Thank you and Farewell, President Bush. Time will tell.

Leer más…