Un bon amic m’ha fet arribar l’enllaç a un article de Patrícia Gabancho sobre la capitalitat de Barcelona, i les relacions que la política municipal ha establert entre la ciutat i el país de la que n’és capital. En ell, l’autora torna a repetir que, mentre a una banda de la plaça de Sant Jaume es construïa un país sense capital, a l’altra banda es construïa una capital sense país. M’he llegit l’article amb interès, però, tot i això, el ressò que sentia llegint les paraules de Gabancho m’era excessivament repetitiu.

Penso que, ara ja sí, el discurs més aviat hauria d’explicar per què aquest és el model socialista de ciutat. D’exemples en trobaríem a centenars. De Cornellà a Sabadell, passant per Mollet o Badalona, les ciutats governades tradicionalment pel PSC tenen en comú la persecució política de la identitat històrica dels llocs, i la reinvenció de noves formes d’identitat absolutament asèptiques.

No és només una qüestió de nacionalisme o de catalanisme (que també ho és), sinó de cultura política. De sensibilitat política. Gairebé diria que el problema de fons és una qüestió d’al·lèrgia a tot allò que pugui recordar un passat previ als governants del moment. Com si, no satisfets amb canviar els mobles del despatx, per als alcaldes del PSC calgués canviar els mobles de la ciutat. O, directament, canviar la ciutat com qui canvia un armari. Una ciutat nova, una identitat nova. Taula rasa. En comptades ocasions, aquests alcaldes hi troben inexplicables resistències (en Maragall encara no deu haver entès per què, tot i ser alcalde, no va poder canviar l’escut de Barcelona!). En d’altres –la majoria- la història de la ciutat es reescriu, per a adaptar-la al present. La proscripció de la paraula “Somorrostro”, que denunciava Huertas Claveria, durants els Jocs Olímpics,  o la nova “Plaça” Major de Mollet, en serien alguns exemples. Per què valorar i protegir el rellotge del moll de pescadors, si ja tenim la Torre Agbar? A qui li importa destrossar l’horitzó del Passeig Companys i del Parc de la Ciutadella, si és tan bonic l’edifici de Gas Natural?

El gran derrotat, finalment, acaba sent el patrimoni urbanístic. Més que res, perquè és molt fràgil. I perquè una de les claus de la memòria són els “espais de memòria”. Si, finalment, no resten espais de memòria, el ciutadà deixa de ser barceloní, sabadellenc, badaloní o molletà, i passa a ser senzillament un imbecil·lità, que crea la seva identitat ciutadana, no dels elements històrics que configuren els pobles, sinó de les activitats lúdiques que organitza i finança l’ajuntament.

El bon barceloní no és ja el que ajusta l’hora del rellotge quan passa per davant l’Acadèmia de Ciències a les Rambles, o que compra romaní a la Fira de Sant Ponç, o que s’emociona quan sent el so potent de la Tomasa, la major campana de la ciutat. El bon barceloní és el que corre a la cursa de la Mercè o el que participa a la rua de carnaval. De fet, mentre les festes de la Vila de Gràcia es moren per la desídia municipal, l’imbecil·lità (que no s’ha de confondre amb imbècil) viu contínuament en un Carnaval pagat amb fons públics. I aquest Carnaval també em sona, de nou força repetitiu… Panes et circenses, que en deien abans.

Imatge: vista d’Heron City, un centre comercial construït al costat del cementiri de Sant Andreu, per a desesperació dels andreuencs de tota la vida (que encara no s’havien refet del mapa municipal que incorporava el seu cementiri al districte de Nou Barris). La imatge és del bloc Enciclopèdia de Barcelona.