El pitjor d’aquesta febre en favor del ateisme és el seu caràcter evangelitzador. Fins ara els únics que volien convéncer per mitjà de la brasa sistemàtica de la idoneïtat de les seves creences eren els testimonis de Jehovà. A partir d’ara podrem veure ateus ben vestits trucar a casa nostra per repartir pamflets on s’expliqui, amb tot luxe de detalls, la no-existència de déu.

L’ateisme s’ha de viure amb naturalitat, com les hemorroides o portar barret. No fa falta que tothom sàpiga que tens aquesta tendència si no és per motius estètics. Queda molt intel.lectual progresista dir que no creus en déu, però molt em temo que aquest no és un pensament suficientment reflexionat en el cas que ens ocupa. No cometré ara l’error de donar la meva opinió personal sobre la qüestió, doncs crec que no ve al cas, però sí diré que l’exhibicionisme de creences no m’ha agradat mai. Trobo que la religió radical sol ser el “fast food” dels qui no volen pensar massa i prefereixen trobar-ho tot fet; i per tant tampoc crec que un grup de creences tan heterogènies com és l’ateisme s’hagi de representar com un grup cohesionat.

Com sempre, ha faltat poc temps per a que algú s’autoproclami representant dels ateus catalans i, amb molta prepotència, gosi dir coses en nom d’un col.lectiu que és format precisament pels qui no pertanyen a un grup definit. Jo mateix podria proposar-me com el representant d’una majoria silenciosa que fins ara ha estat menyspreuada, però que irònicament és molt nombrós: aquells que no han tingut mai un compte secret a les illes caiman. Som llegió i  a més exigim que es respecti la nostra opció vital de no haver invertit amb el senyor Madoff.

En definitiva, una altra excusa per aquells que no tenen manera de destacar més que fugint d’estudi. Una qüestió així es pot tractar així: o bé podem generalitzar i descontextualitzar, o bé podem analitzar i reflexionar el que implica dir quelcom en veu alta. Com va dir aquell savi: “de las veces que hablé me arrepentí luego muchas, de las que callé ninguna”.