Els personal de RENFE que va en els trens és una espècie subhumana bastant curiosa, que a més es divideix en castes. Aquestes castes van relacionades amb el preu del bitllet que paga l’usuari. Si hom va amb un AVE, Euromed o similar (preus de bitllet que poden arribar a les tres xifres), els passatgers són atesos amb una amabilitat i atenció que resulten inaudites si un es usuari habitual de la línia més popular, les rodalies, si bé és cert que en les línies de llarg recorregut no hi ha revisors, hi ha hostesses i similars. Per tant, en les línies de llarg recorregut no habita l’especie que ens ocupa.

El següent nivell és el dels trens de mitjana distància, els regionals i regionals exprés. Aquesta ja és una línia més massificada, utilitzada per molta gent cada dia per anar a treballar. En els regionals trobem ja interventors dels que van passant, comprovant els bitllets dels passatgers, però aquests interventors pertanyen a una casta intermèdia. Es tracta d’interventors el comportament dels quals s’assembla molt al de les persones, sent gairebé indistingible. Tenen sentit de l’humor i fins i tot poden acceptar que els usuaris a vegades s’equivoquen sense mala intenció, i són capaços d’arribar a solucions de compromís. És possible que això sigui degut al fet que en les línies regionals es pot comprar el bitllet en el tren,  ja què a vegades no és possible fer-ho en les parades de pobles petits (en un baixador no hi ha estació ni màquina…), per la qual cosa els interventors tenen un ventall de tasques més ampli que la de patrullar a la caça de l’impagador impenitent.

I arribem a la casta més degenerada, la dels interventors de rodalies. Quan servidor era molt jovenet se’ls veia actuar individualment a bord dels trens, però anys a venir han alterat la seva pauta de comportament. Ara actuen en manada, com els llops. S’atrinxeren en una estació, aleatòriament, reforçats per guardes de seguretat (una altra especie subhumana), i es dediquen a multar amb severitat tot aquell que caigui a les seves urpes i no dugui bitllet. Aquesta casta destaca pel seu mal humor perpetu, la seva agror, la seva absoluta falta d’empatia cap a qualsevol altre ésser viu (o no) i la seva nul·la flexibilitat amb els soferts viatgers.

De fet, l’humor que gasten els revisors de rodalies em porta a formular una teoria: de forma similar que amb els agents antiavalots, al començar la jornada laboral els interventors de RENFE són tancats, en grup, dins de sales petites on fa molta calor i on es posa una música horrible amb un volum excessiu, i els tenen allà durant dues o tres hores. És llavors quan els deixen anar, i evidentment surten amb una mala llet espectacular i ganes de destrossar a tothom que trobin.

Tot això em fa plantejar una pregunta, que vull transmetre als amics lectors i oients: com funciona el procés de selecció de personal pels interventors de RENFE? Seleccionen diferent segons el servei que han de cobrir? Fan processos formatius de brutalització, com a l’exèrcit? Em faig càrrec que els interventors compleixen una funció necessària, però no per això han de comportar-se com gossos de caça. Convido els lectors a que deixin comentaris, i en funció de la seva experiència i peripècies ferroviàries, donin la seva opinió sobre d’on treu RENFE aquesta mena de treballadors.

(Si, en el meu últim article vaig dir que el següent (aquest) seguiria parlant de terrorisme… però han passat massa dies i ja no en tinc ganes. Algun dia prendré el tema de nou.)

Foto: Agència Catalana de Notícies

Els lectors que també siguin oients del podcast de DLV saben que un servidor no és massa partidari de proclames abrandades ni d’accions revolucionàries. Tanmateix, avui vull dedicar aquest petit article a una forma de protesta que, ben utilitzada, és una de les forces més poderoses que poden influir en un context polític i social. Es tracta de la desobediència civil.

La desobediència civil és una forma de resistència no violenta contra un govern o una força d’ocupació. Simplement consisteix a negar-se, activament, a complir unes determinades lleis. És quelcom molt senzill, però practicat per prou gent i de forma organitzada és un mètode de resistència que pot doblegar a qualsevol govern i  a qualsevol institució. La dificultat, evidentment, és que com que aquesta resistència comporta gairebé sempre represàlies per part de l’autoritat, no és gens fàcil que molta gent coincideixi en que cal fer l’esforç i assumir el risc. Tot i això, la Història és testimoni que quan aquesta situació es produeix, pot haver-hi canvis importants. Les campanyes de resistència pacífica de Ghandi a l’India van ser decisives per tal d’assolir la independència, per posar un exemple. La desobediència civil també la podem trobar més a prop nostre en campanyes de boicot (deixar activament de consumir determinat producte o determinada marca), o en objeccions de consciència per part de metges alhora de dur a terme interrupcions de l’embaràs o eutanàsies. Evidentment, aquests darrers casos només poden adquirir rellevància si els practica un gran nombre de persones, cosa que no acostuma a passar. Però només cal recordar com va acabar el boicot contra Leche Pascual fa uns anys.

Una de les dificultats que poden trobar avui dia els qui pretenguin iniciar un moviment de desobediència civil en una societat com la nostra és la gran heterogeneïtat que existeix. A més dels riscos que comporta, que poca gent està disposada a assumir, és més complicat trobar una causa comuna en un mateix conjunt de població si hi trobem diverses cultures, orígens (i no estic parlant només d’ètnia i nacionalitat), extraccions socials, llengües… en definitiva, diferents formes de viure.

Però de tant en tant podem presenciar petits episodis de desobediència civil, que segons les circumstàncies poden doblegar poders públics i privats. Aquesta setmana n’hem pogut veure un exemple, una protesta que va tenir lloc contra RENFE, una de les empreses públiques més “estimades” del DLV (i de tot Catalunya). Un grapat d’usuaris van organitza una protesta que va derrotar a RENFE, i sense que es digués en veu alta, el Departament d’Interior.

El passat dilluns 2 de febrer, un grup d’usuaris de la línia de Figueres (trens regionals) es van amotinar de forma planificada. Protestaven contra la pujada de preu del bitllet d’un 7% i contra els retards continus i el mal servei. Eren un grup de viatgers que s’havien conegut a copia de compartir cada dia el mateix vagó per anar a treballar, i van actuar col·lectivament. Simplement van decidir que no ensenyarien el bitllet (que havien pagat) a l’interventor quan aquest el demanés. El dissabte anterior havien anunciat a la premsa el que pensaven fer. I sembla que havien convocat mitjans de comunicació al tren (almenys jo vaig veure una foto de la ACN). El cas és que quan la interventora va començar a demanar bitllets al primer vagó, un gran nombre de passatgers es va negar a ensenyar-lo, explicant que ho feien en forma de protesta. La interventora, molesta, va aplicar el manual: va fer aturar el tren (a Sant Celoni) i va demanar que vinguessin els Mossos d’Esquadra. Van esperar 40 minuts, i finalment, sense que cap Mosso pugés, el tren va seguir la seva marxa. Només podem suposar què va passar.

El procediment està pensat per un passatger que no porta bitllet, no per un vagó ple d’amotinats. Per treure del tren per la força a tots els amotinats no n’hi hauria hagut prou amb un cotxe patrulla i dos mossos, hauria calgut un  furgó carregat d’efectius. Des del moment en que RENFE necessita els Mossos per fer complir el reglament, el Departament d’Interior hi té quelcom a dir. I aquí és on intervé el nostre estimat Joan Saura. Si haguessin complert amb el que marca el reglament, la batussa tumultuària resultant hauria estat portada de telenotícies i diaris aquell dia i l’endemà. Després de les setmanes que porta Joan Saura i IC-V a base de males noticies, l’única opció que li hauria quedat als nostre estimat Conseller d’Interior hauria estat demanar-li la pistola al mosso més proper i engegar-se un tret. Així que podem assumir amb tota seguretat que els 40 minuts d’espera van ser les trucades cap amunt i cap avall, en que es decidia que els amotinats guanyaven la partida. La conclusió: La desobediència civil és una acció que, portada a l’extrem, pot tombar a qualsevol autoritat. Si a més d’això la practiquen persones amb americana i corbata enlloc d’una colla d’estudiants, és encara més devastadora.

PS: El títol de l’article és un joc de paraules amb el títol d’una cançó, The Revolution Will Not Be Televised.

Feia dies que em tombava pel cap escriure alguna cosa sobre aquest tema, i vet aquí que l’amic Carles ens munta aquest tinglado per a que ens desfoguem del que no podem dir en antena o que se’ns oblida esmentar.

El que jo, com a patidor usuari de RENFE, voldria ressaltar amb aquest humil (i espero que breu) escrit, es l’espiral de contradiccions en que estem immersos respecte al tema de la pujada de les tarifes de TMB, les limitacions variables de velocitat i d’altres pujades de peatges. Tot això acompanyat del discurs “bonista” (com diria l’amic Àngel Cebrian) del Govern i de la conselleria corresponent.

Tenim per una banda les limitacions de velocitat que fins ara eren de 80 kilòmetres per hora a l’entrada de Barcelona i àrea metropolitana. El pretext era contaminar menys, evitar accidents i retencions. De reduir retencions, res de res, això ho he corroborat personalment en nombroses ocasions. Pel que fa a la pol·lució, millor no dir res, perquè crec recordar que ja ho vam comentar en el seu dia al podcast. La conselleria de medi ambient es congratulava d’haver reduït les emissions un 3%, sense tenir en compte que l’error de l’estadística era… d’un 3%!! O sigui, que tan podien haver baixat un 6% com un 0%. En fi…com a mínim sí es cert que es van baixar els accidents.

Ara ens trobem que aquestes mateixes ments pensants volen instaurar un límit variable, que pot anar des de 40 km/h a 80. L’excusa es la mateixa. La cosa potser colaria, si no fos perquè la mateixa setmana que va sortir aquesta proposta, els mossos van presentar un informe amb la quantitat de diners percebuts durant l’últim any gracies a les multes, i la previsió que feien per a l’any vinent amb el límit de velocitat variable. Em sembla que la quantitat recaptada (efectivament, això es una recaptació) pujava a noranta milions d’euros, que representava un augment estratosfèric respecte a l’any precedent.

Tot això, prendria un cert sentit si fem un esforç de pensament, consistent en recargolar el plantejament de la conselleria. Així arribaríem a la conclusió que tot plegat es una estratègia per fomentar l’ús del transport públic. Ells no volen recaptar més diners, volen donar una empenta dissimulada a l’usuari cap a la direcció correcta. Psicologia inversa, potser? Ni idea.

Bé, però llavors hi ha un segon factor que grinyola, i és la pujada de tarifes de TMB. D’un 7% en les T-10, que son les més utilitzades, i un percentatge variable a la resta de targes de transport. Sempre per sobre de l’IPC, per descomptat. Si aquesta pujada del preu anés acompanyada d’una pujada en la qualitat dels serveis… doncs mira, jo encantat. Pago, i “aquí paz y después gloria”, que diuen. Les declaracions de l’alcalde Hereu, aquell senyor que cedeix gratuïtament terrenys del Fòrum per pintar cares gegants de l’Obama, les declaracions dic (que per cert, a mi em semblen surrealistes venint d’un individu que es desplaça amb cotxe oficial i no toca el transport públic des de fa la catipén de temps), són que la pujada és justa i necessària. La veritat és que com a usuaris, els catalans tenim unes “tragaderes” impressionants. Jo també, que consti.

Si volen reduir la contaminació han de fomentar el transport públic, però per fomentar l’ús del transport públic, pujar les tarifes no hem sembla el més eficaç. O es que a lo millor soc ruc, que també podria ser.

Soc conscient que no arreglaré res amb aquest article, però com a mínim vull posar de relleu i denunciar aquest candau que ens volen fer entre uns i altres. D’aquestes mesures clarament recaptadores. Que ens volen fotre els calers per les dolentes o per les dolentes. Tenim un govern com un ou kinder: per fora es d’esquerres i ecologista, però per dins amaga un escanyapobres.