(Si, en el meu últim article vaig dir que el següent (aquest) seguiria parlant de terrorisme… però han passat massa dies i ja no en tinc ganes. Algun dia prendré el tema de nou.)

Foto: Agència Catalana de Notícies

Els lectors que també siguin oients del podcast de DLV saben que un servidor no és massa partidari de proclames abrandades ni d’accions revolucionàries. Tanmateix, avui vull dedicar aquest petit article a una forma de protesta que, ben utilitzada, és una de les forces més poderoses que poden influir en un context polític i social. Es tracta de la desobediència civil.

La desobediència civil és una forma de resistència no violenta contra un govern o una força d’ocupació. Simplement consisteix a negar-se, activament, a complir unes determinades lleis. És quelcom molt senzill, però practicat per prou gent i de forma organitzada és un mètode de resistència que pot doblegar a qualsevol govern i  a qualsevol institució. La dificultat, evidentment, és que com que aquesta resistència comporta gairebé sempre represàlies per part de l’autoritat, no és gens fàcil que molta gent coincideixi en que cal fer l’esforç i assumir el risc. Tot i això, la Història és testimoni que quan aquesta situació es produeix, pot haver-hi canvis importants. Les campanyes de resistència pacífica de Ghandi a l’India van ser decisives per tal d’assolir la independència, per posar un exemple. La desobediència civil també la podem trobar més a prop nostre en campanyes de boicot (deixar activament de consumir determinat producte o determinada marca), o en objeccions de consciència per part de metges alhora de dur a terme interrupcions de l’embaràs o eutanàsies. Evidentment, aquests darrers casos només poden adquirir rellevància si els practica un gran nombre de persones, cosa que no acostuma a passar. Però només cal recordar com va acabar el boicot contra Leche Pascual fa uns anys.

Una de les dificultats que poden trobar avui dia els qui pretenguin iniciar un moviment de desobediència civil en una societat com la nostra és la gran heterogeneïtat que existeix. A més dels riscos que comporta, que poca gent està disposada a assumir, és més complicat trobar una causa comuna en un mateix conjunt de població si hi trobem diverses cultures, orígens (i no estic parlant només d’ètnia i nacionalitat), extraccions socials, llengües… en definitiva, diferents formes de viure.

Però de tant en tant podem presenciar petits episodis de desobediència civil, que segons les circumstàncies poden doblegar poders públics i privats. Aquesta setmana n’hem pogut veure un exemple, una protesta que va tenir lloc contra RENFE, una de les empreses públiques més “estimades” del DLV (i de tot Catalunya). Un grapat d’usuaris van organitza una protesta que va derrotar a RENFE, i sense que es digués en veu alta, el Departament d’Interior.

El passat dilluns 2 de febrer, un grup d’usuaris de la línia de Figueres (trens regionals) es van amotinar de forma planificada. Protestaven contra la pujada de preu del bitllet d’un 7% i contra els retards continus i el mal servei. Eren un grup de viatgers que s’havien conegut a copia de compartir cada dia el mateix vagó per anar a treballar, i van actuar col·lectivament. Simplement van decidir que no ensenyarien el bitllet (que havien pagat) a l’interventor quan aquest el demanés. El dissabte anterior havien anunciat a la premsa el que pensaven fer. I sembla que havien convocat mitjans de comunicació al tren (almenys jo vaig veure una foto de la ACN). El cas és que quan la interventora va començar a demanar bitllets al primer vagó, un gran nombre de passatgers es va negar a ensenyar-lo, explicant que ho feien en forma de protesta. La interventora, molesta, va aplicar el manual: va fer aturar el tren (a Sant Celoni) i va demanar que vinguessin els Mossos d’Esquadra. Van esperar 40 minuts, i finalment, sense que cap Mosso pugés, el tren va seguir la seva marxa. Només podem suposar què va passar.

El procediment està pensat per un passatger que no porta bitllet, no per un vagó ple d’amotinats. Per treure del tren per la força a tots els amotinats no n’hi hauria hagut prou amb un cotxe patrulla i dos mossos, hauria calgut un  furgó carregat d’efectius. Des del moment en que RENFE necessita els Mossos per fer complir el reglament, el Departament d’Interior hi té quelcom a dir. I aquí és on intervé el nostre estimat Joan Saura. Si haguessin complert amb el que marca el reglament, la batussa tumultuària resultant hauria estat portada de telenotícies i diaris aquell dia i l’endemà. Després de les setmanes que porta Joan Saura i IC-V a base de males noticies, l’única opció que li hauria quedat als nostre estimat Conseller d’Interior hauria estat demanar-li la pistola al mosso més proper i engegar-se un tret. Així que podem assumir amb tota seguretat que els 40 minuts d’espera van ser les trucades cap amunt i cap avall, en que es decidia que els amotinats guanyaven la partida. La conclusió: La desobediència civil és una acció que, portada a l’extrem, pot tombar a qualsevol autoritat. Si a més d’això la practiquen persones amb americana i corbata enlloc d’una colla d’estudiants, és encara més devastadora.

PS: El títol de l’article és un joc de paraules amb el títol d’una cançó, The Revolution Will Not Be Televised.