Insistint amb les meves manies semàntiques, vull dedicar aquest article a una paraula que des de fa uns quants anys ha anat perdent el seu sentit. Em refereixo al terme “terrorisme”. El llenguatge ens ha de servir per classificar la realitat, pas essencial per tal d’entendre-la. Que cada cosa tingui el seu nom és important, i de nou no només és una qüestió teòrica. Recordem que en el clàssic 1984 de George Orwell els lingüistes del règim desenvolupen una nova llengua, el Newspeak, que es construeix a través de la supressió progressiva de paraules, per tal de donar lloc a un idioma ideològicament satisfactori pel règim.

Tots els que hem crescut a l’Estat espanyol hem tingut més o menys present el terrorisme. Ocasionalment, un cotxe bomba matava uns agents de la Guardia Civil, o un regidor d’algun ajuntament petit era cosit a trets per uns pistolers, per no parlar dels ocasionals segrestos. Sabíem que un grup amb unes determinades idees duia a terme aquests actes com a mesura de pressió per assolir els seus objectius polítics, i a això ho anomenàvem terrorisme. Però a partir d’un cert moment, aquesta definició comença a expandir-se. En espais d’opinió, però també acadèmics, la paraula terrorisme va començar a fer-se servir per qualificar altres coses. I un bon dia ens trobem que quan el govern dels Estats Units (o qualsevol altre) emprèn alguna acció armada, aquesta és qualificada de terrorisme pels periodistes però també per un nombre important d’intel·lectuals. I aquí es on cal aturar-se. Si em diuen que és terrorisme que un regidor d’un ajuntament mori per una bomba lapa al seu cotxe i que també és terrorisme la invasió d’Iraq per part d’Estats Units, llavors un dels dos està en fora de joc. Això, o bé que la paraula terrorisme tan sols és un sinònim de violència letal. Si qualsevol que exerceix violència resulta que exerceix terrorisme, llavors la paraula no té sentit. Podem eliminar el terrorisme del diccionari, perquè amb la violència ja en tenim prou.

Això sense entrar en altres confusions sobre el terme. Una de molt comuna és confondre terrorisme amb terroritzar, i s’arriba a la conclusió que qui infon terror és terrorista. He sentit gent argumentant que l’Església és terrorista, ja que presumptament infon terror amb les seves amenaces de càstig diví i perpetu. Per refutar l’argument, aquesta mateixa lògica ens portaria a afirmar que el moviment ecologista és terrorista. No? L’esquema és idèntic al de la religió: “compliu amb els preceptes que nosaltres prediquem (siguin religiosos o mediambientals) o sofrireu un càstig terrible (sigui la condemnació de l’ànima o cataclismes naturals en el futur)”. De fet, per aquest barem, el moviment ecologista seria encara més terrorista que l’Església, ja que fa el mateix i a més a més ho fonamenta sobre bases científiques, per la qual cosa l’amenaça és més creïble. Altre cop, podríem eliminar el terrorisme del diccionari, amb terroritzar ja fem. I així podríem seguir…

Fins aquí he parlat de què no és el terrorisme, així que toca aclarir què és. Insisteixo en la necessitat de que un terme defineixi una realitat concreta i ens ajudi a classificar-la i a entendre-la, que són passos imprescindibles per un anàlisi crític i conscient del món que ens envolta. Què és el terrorisme? Segons la RAE, terrorisme és “1. Dominación por el terror. 2. Sucesión de actos de violencia ejecutados para infundir terror.” Al meu entendre, la Real Academia cau en els errors que he posat de manifest. La seva definició s’acosta a confondre el terrorisme amb terroritzar i amb la violència, per no dir que la definició nº1 és absolutament errònia, ja que a efectes pràctics dins aquesta definició hi podria cabre també el “bullying” que té lloc en escoles i instituts. Segons el diccionari de l’IEC, el terrorisme és un “moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió”. La definició de l’Institut d’Estudis Catalans és senzilla, però afina molt: acota una realitat concreta amb unes característiques específiques.

El cert és que no hi ha cap gran acord sobre la definició del terrorisme. Si un visita la wikipedia i busca “Definition of terrorism” podrà fer-se una idea de la qüestió i de la dificultat de que hi hagi una única definició. Jo tinc la meva, la que vull compartir. Parteixo de la base de la definició de l’IEC, i li afegeixo que el moviment no és estatal, i que busca assolir uns objectius dins un context territorial, objectius que podem ser caire polític, ideològic o religiós. No és una definició perfecta, per que no n’hi ha cap, però serveix per entendre la realitat sense destruir el concepte, i amb això em conformo. Les paraules han de mantenir el seu sentit. Si el perden i podem anar aprimant el diccionari és que alguna cosa no funciona. Si perdem una paraula, llavors la nostra capacitat per entendre i valorar la realitat que aquesta paraula describia en resulta alterada, normalment per a mal. I el terrorisme no és un tema banal.

Algú es pot estranyar de que vulgui excloure els estats de la definició. Al meu entendre, els estats no fan terrorisme, fan altres coses. Fan política exterior, fan guerres, fan operacions encobertes… Poden dur a terme actes il·legals o iniquitats extraordinàries, però el fet de ser estats fa que simplement juguin en una altra lliga. Evidentment, no oblido allò que en diuen “terrorisme d’estat”. El terrorisme d’estat existeix, i en el meu proper article parlaré sobre en quines condicions un estat pot ser (més o menys) terrorista.